Posar-se en la pell de l’altre

Mentres Europa sobreviu com pot a l’allau d’ocurrències de Trump i, també, a la profunda crisi energètica que ha provocat el nordamericà en connivència amb el seu soci Netanyahu en atacar unilateralment Iran -vells coneguts que segueixen arrasant Palestina-, una bona part d’Occident es veu amenaçada per la sarpa dels intolerants d’ultradreta, impulsats per un sector de la societat inconscient de la gravetat que suposa debilitar els seus fonaments democràtics i constitucionals.

El que no deixen de fer les autoritats israelianes i, a les seues ordres, l’exèrcit hebreu és una aberració darrere d’una altra sense parar per allò d’actuar contra Hamàs i Hezbolà, les faccions terroristes musulmanes culpables de tots els seus mals en la seua apreciació. Els primers, actius a Gaza i Cisjordània, i els segons a Líban, dos dels territoris agredits sense desmai ni pietat per annexionar-se territori i, ja posats, assolar pobles i ciutats perquè la vida siga impossible i la població civil -a més de massacrada- no torne mai més. Política agressiva de terra cremada, recolzada totalment pels Estats Units d’Amèrica, que segueix aplicant Nestanyahu després del precari acord de pau escenificat a Egipte en acabar l’any passat. Un intent publicitari de passar plana que segueix cobrant-se les seues víctimes per assassinat, deportació, fam o malaltia mentres romanen a l’intempèrie.

Eixa és la realitat que només apareix als informatius de tant en tant (ara encapçalats a diari per la crisi petroliera provocada a Iran, el líquid negre que continua movent l’economia del món), una vegada oblidats del tot en eixe sentit conflictes també dramàtics com els dels rohinyàs desplaçats de Birmània a Bangladés, al Sudan o al Sàhara occidental i, més àmpliament, al Sahel. Per no esmentar el patiment in crescendo d’una població al límit de la supervivència com la cubana.

La debilitat extrema de l’ONU i altres organismes supranacionals de semblants característiques, sobretot des de la presidència de Trump als EUA, deixa quasi únicament en mans de les ONG i del voluntariat l’atenció als damnificats que es compten per milions arreu el planeta immersos en una crisi humanitària cada vegada més profunda. La qual cosa fa que la solidaritat de la ciutadania de l’Occident benestant siga fonamental en temps tan tèrbols, sacsejada a més per una ultradreta, insensible i racista, que només predica per als seus acòlits enrabiats, incapaç del tot d’empatitzar amb la immigració que fuig de la misèria, la pobresa i la violència a la recerca d’un futur millor.

Mentrestant, com dèiem, en clau interna els ultramuntans segueixen mediatitzant la conformació d’alguns governs autonòmics amb la imposició de polítiques tan antisocials com antidemocràtiques, acceptades obedientment per una dreta àvida de poder capaç de vendre la seua ànima al dimoni. La qual perfila una acció social a nivell estatal en les antípodes de la mesura i el trellat -no diguem l’humanitat-, frontalment en contra de la població forana que tant necessita estabilitzar-se com també de la local que la demanda per atendre com cal determinats sectors de la seua economia i benestar.

Després de cogovernar al País Valencià, Extremadura i Aragó, i a punt de fer-ho també a Castella-Lleó, la dupla PP i VOX pot culminar-ho també d’ací poc a Andalusia a l’espera d’altres eleccions autonòmiques i generals, en què, de seguir funcionant aquesta mena de contuberni retrògad (sent indulgents), els resultats podrien ser més calamitosos del que ja ho són en mans de dues formacions que tampoc condemnen a Trump ni Netanyahu, afavoreixen descaradament el neoliberalisme depredador, fomenten l’odi envers el diferent per acció o omissió o, com la baronessa madrilenya (la quadratura del cercle entre els populars), diuen i fan el que literalment els rota sense que cap filtre, menys encara crítica interna.

Ja que una part de la joventut (i una altra de més madura que no va conéixer el franquisme) dona suport a aquest desagavell, sense a penes reflexionar sobre les seues funestes conseqüències presents i futures, i a individus com Alvise Pérez o Vito Quiles -uns altres vividors pocavergonya a costa dels necis que els animen i dels interessats de torn-, caldrà seguir fent memòria i pedagogia per recordar-los que el que ara sembren de forma entusiasta, per ignorants i maliciosos, un dia ho poden recollir en forma de desgràcia compartida, sobretot veient com de disbaratada està la humanitat en mans dels nous demiürgs, narcisistes i genocides. Serà tan difícil posar-se en la pell de l’altre i sentir una mínima compassió?