Saber perdre

Diumenge passat vam comprovar milions d’espectadors arreu del món com un esport no només exporta valors humans sublimats a través de la seua pràctica, sinó també el pitjor de la condició humana. Al mateix temps, el millor i el més lamentable durant la final del Mundial 2026. I no em referisc al desenrotllament del propi partit, que cadascú pot jutjar amb la màxima objectivitat, independentment d’argentí, espanyol o de qualsevol altra nacionalitat.

Tanmateix, el que esdevingué quan l’àrbitre xiulà el seu final no és digne de la solemnitat del moment, encara que hi haguera un únic guanyador. El que sempre passa, malauradament, encara que en aquest cas en particular, el combinat espanyol fou molt superior i just vencedor de l’envit.

L’Argentina de Messi -el millor jugador del món, sense cap mena de dubtes i sense desmerèixer en absolut altres grandíssims jugadors- arribà al partit amb les forces més que justes, vencedora de tots els partits anteriors fins el darrer per obra i gràcia de deu obrers i un geni de 39 anys. Tant ajustat que l’entrenador feu els primers canvis aviat en un conjunt que prou feia en resistir a base de faltes i més faltes. Així fins que hi hagué l’expulsió justa d’un dels seus, a partir de la qual la confrontació anà pujant decibels amb la pròrroga enmig i un empat que no reflectia la superioritat hispana.

Després de tres gols, només un d’ells vàlid, i de decisives parades de l’arquer argentí, faltes i més faltes, la cosa finalitzà i, tot seguit, s’armà la marimorena per obra i gràcia d’alguns jugadors sudamericans que agrediren directament a alguns dels espanyols de forma vergonyosa i covard. Fins i tot, en conjunt, donaren l’esquena als nous campions, almenys fins que aquests darrers els feren un corredor d’honor abans d’arreplegar la seua distinció com a subcampions.

Quina explicació té aquesta actitud, sobretot en jugadors tan experimentats en la seua majoria? Possiblement més d’una: no revalidar un títol que sentien com a propi i no del rival, la incapacitat per fer-se acreedors de major premi, no arribar als penals com a solució a la desesperada, no poder acomiadar com cal al millor futbolista en les seues files, en definitiva, sentir-se amb major dret per les tres estrelles aconseguides amb Kempes, Maradona i Messi, successivament. Potser també una altra qüestió, de caire extraesportiu, la situació caòtica del país d’on provenen i que tots han patit des que van nàixer, la qual potencia la competitivitat i haver d’eixir d’ell cap a Europa, Espanya i Itàlia en primer lloc, a la recerca de reconeixement internacional i, aparellat a ell, sucosos contractes.

És difícil, no impossible, trobar altres explicacions a una forma tan irracional de comportar-se, tenint en compte que molts dels contendents es coneixen o juguen en els mateixos equips o lligues i, per damunt de tot, són professionals experimentats.

Dites les quals coses, també cal ressenyar l’abús que ha fet RTVE de la final del Mundial, present a tota hora en pantalla en els dos dies anteriors i, per descomptat, en la rua de la selecció per Madrid de dilluns. Hi havia necessitat de tant? Passa exactament igual que en diversos informatius de matí, vesprada i nit reiterant fins la sacietat els mateixos temes polítics i arguments, amb els mateixos comentaristes. Això no és informar -com esdevé en altres cadenes conegudes-, això tampoc és periodisme en el sentit estricte del terme. És, com esdevé amb el futbol i tot allò que l’envolta, espectacle. I això té les seues conseqüències més enllà del share.