Evocant Meliana després del conqueridor

¿Com era aquella Meliana des del temps de la conquesta? Segurament un llogaret, proper però apartat, a mig quilòmetre del traçat de la Via Augusta romana. Per consegüent, discretament allunyat de la principal artèria de comunicació costanera del Sharq-al-àndalus, amb una sèrie de sendes o camins interiors que vertebraven la seua connexió amb altres modestes realitats urbanes coetànies o posteriors, algunes d’elles desaparegudes amb el pas del temps, com, per exemple, la Creu de Meliana o Macarella.

Malgrat el seu caràcter jurídic de reialenc, el seu terme municipal començava per ponent prenent com a límit el Camí Reial i es prolongava fins a la mar, limitant pel nord amb el de Foios i pel sud amb els de València, Almàssera i Alboraia. Un rectangle que és el que avui segueix conservant la seua fisonomia geogràfica enmig de l’Horta Nord. Una parcel·la agrícola i ramadera regular que anà canviant de pell al ritme que l’aigua de la Reial Séquia de Montcada anava irrigant regularment les seues terres a poc a poc. Però no totes en aquella època pretèrita, quan al jovedat se li contraposava l’extremal, o siga la zona de marjal que precedia la platja. Una característica essencial de la costa que, progressivament, s’ha anat esborrant i ja no queda ni rastre a Meliana des de fa més d’un segle.

A aquell poble medieval s’hi accedia per una senda o camí que naixia de les Cases de Bàrcena, coincidint amb un ramal de l’antic barranc de Carraixet, el qual discorria per l’actual camí homònim. Per cert, formant part d’aquella partida compartida, Xilvella (ja desapareguda), en què Ramon Muntaner es va domiciliar i va escriure la seua Crònica. En arribar a l’abandonat Forn de la calç, envoltat de frondosos xops i moreres fins no fa massa, el camí connetava amb el que conduia a Almàssera cap a la dreta, però en direcció contrària, per a entrar pel sud a la localitat, fregant el cementeri, a través del que avui és el carrer del Sol fins arribar al carrer del Forn vell, des del que s’accedia al carrer de Sant Joan, dues de les vies públiques més antigues de Meliana.

Precisament, el carrer del Sol seguia com a camí interior per l’actual carrer de la Font i es prolongava pel Xarco cap al nord a Teuladella, Mauella, Albuixec i Massalfassar. Al capdavall, els primitius trajectes que aleshores unien -més que ara- els seus habitants i els de les barraques i alqueries disseminades pertot arreu. Un context que, molt transformat, encara té la seua raó de ser i que ve a retratar com era la vida dels nostres llunyans avantpassats. El qual, per desgràcia, s’ha perdut quasi del tot en altres punts de l’Horta.

Per exemple, els nostres veïns de Foios tenien la seua entrada principal al nucli urbà pel Camí de la Creu, avui molt transformat, el qual serpentejava fins arribar al Molí de Frígola i entrava al poble per l’actual plaça de la Creu fins culminar en la seua església parroquial. De fet, la seua creu votiva o de terme és la que, curiosament, donava nom a la pedania, anomenada per aquest motiu escultòric reeixit com a Creu de Meliana, malgrat que Meliana disposava d’una altra creu més antiga més amunt del Camí Reial, tema d’absurda confusió fa unes dècades en conservar-se ambdues quasi miraculosament.

El temple de Meliana, les primeres noticies del qual són de 1314, depenia i era sufragani del de Foios, com en època medieval també ho foren els de Vinalesa i Albalat dels Sorells, dues poblacions de senyoriu que aviat s’independitzaren de la matriu i es conformaren com a realitats parroquials, mentre que l’església de Meliana seguí pagant el delme a la de Foios fins 1789. Tanmateix, l’antic temple de Meliana vingué a funcionar com una mena de parròquia encoberta mentres creixia la seua població i aquesta transformava la seua arquitectura en créixer la feligresia. De fet, la seua adequació als nous temps la va representar la profunda intervenció duta a terme entre 1690 i 1698, principalment per Francesc Padilla, un reputat mestre d’obres de València que, davant l’estat de ruïna del temple medieval, derruí el sostre diafragmàtic fins l’inici dels contraforts, els qual va reaprofitar i recréixer amb rajola per a fer més alt el seu sostre de fusta a dos vessants i poder disposar una moderna volta de canó amb llunetes, també de rajola. Alhora que allargava l’edifici, construia un nou i esvelt campanar damunt del primitiu i bastia de nova planta un reraltar (desaparegut amb la darrera ampliació de 1917).

Pel que sabem, ni la universitat de Meliana, és a dir, el seu ajuntament, ni la població de llavors -fortament endeutats per dècades per l’esforç econòmic realitzat- van poder sufragar una portada en condicions, homologable a les d’altres temples coetanis. Tanmateix, Padilla -amb la col·laboració de Martí Ròdenes- deixà al seu interior una de les decoracions més distintives del barroc valencià de finals de segle, a la qual podem anomenar castissa en contraposició als postulats esteticistes dels novators, o preacadèmics valencians. Una delícia visual i sensitiva que ens transporta a aquell temps, poc abans del que va significar la desfeta d’Almansa.

I és que l’església és l’edifici que encara té el privilegi de transportar-nos a aquell primigeni regne de València fundat per Jaume I, tal com esdevé en multitud de poblacions valencianes, malgrat ser transformades amb el pas inexorable dels anys. Al capdavall, els edificis més antics des que el Conqueridor i els seus descendents ampliaren i consolidaren tant el reialme com la Corona d’Aragó i, més tard, sobrevisqueren a la seua desaparició decretada en Nova Planta pels Borbons. Moment en el qual la litúrgia també passà a realizar-se totalment en una llengua estranya, aliena aleshores en bona part del país, tal com -lamentablement- esdevé a hores d’ara a nivell general, però per altres motivacions.