Quan l’art esdevé comodí del poder, només això

L’art, per si sol, és una de tantes activitats humanes nascuda alhora que la necessitat de l’ésser humà de comunicar-se en temps remots. Una habilitat que s’anà perfeccionant a mesura que la seua presència arrelava lentament en el medi i s’estenia pel planeta. Primer, intentant imitar la naturalesa i, després, per a expressar conceptes abstractes, l’art -com la literatura, la música i la dança- anà surant fins que, en determinat moment de la història segurament, començà a servir als interessos del poder establert, en les seues versions religiosa i civil.

La bellesa de les seues manifestacions no deixà indiferent els poderosos, els quals veien en l’art la forma de significar-se sobre la resta i, aviat, la manera de perpetuar-los en la jerarquia social d’acord amb els seus propis interessos. L’artista tenia la facultat d’atendre els gustos més refinats i, al mateix temps, no deixar de renunciar a adornar la vida de la clientela menys exigent. Fins que la consciència creativa, a poc a poc allunyada de la producció seriada, feu que l’artista i l’artesà mamprengueren camins paral·lels, encara que l’un i l’altre formaren part del mateix estament, tret de casos vertaderament expepcionals coneguts des de l’antiguitat.

L’excepció confirma la regla i aquest estat de les coses generalment es va mantenir -almenys en Occident- fins les acaballes del segle XIV en una geografia tan peculiar com la italiana mentres l’humanisme donava els seus primers fruits. Motiu pel qual, els mecenes més generosos imbuïts d’aquesta refinada cultura elitista usaren les produccions dels artistes més excel·lents per a reafirmar la seua superioritat econòmica, política o religiosa, segons es tracte. Esperit del que participava ufà el col·lectiu artístic en clara competència per beneficiar-se de la fama dels seus formidables clients i a l’inrevés.

Les grans obres que, sobretot des de llavors, esdevenen fites ineludibles del món cultural occidental s’han anat convertint amb el pas del segles en símbol inequívoc del geni creatiu europeu, permanentment connectat amb el seu substrat clàssic de qui se sent hereu legítim. Una senya d’identitat inconfusible que ha marcat Europa i que ha perpetuat mercès a la creació de les primeres col·leccions privades i el naixement del museu modern, amb vocació de representar com ningú els assoliments de les nacions des de la Il·lustració. No hi ha obra o conjunt d’elles que no vagen aparellades a determinada personalitat reeixida, model d’una genialitat excepcional.

Tanmateix, aquest estat de les coses tradicional, en tant en quant es considera una visió històrica conservadora del fet artístic, és avui qüestionat per la pròpia evolució de l’art contemporani, cada volta menys hereu d’aquell substrat grecoromà i lliure de lligadures i categories estètiques pretèrites on la secular relació entre el creador i el consumidor s’ha acabat per trencar quasi del tot. Per això mateix, posem per cas, la reivindicació malaltissa d’un autor com Sorolla, a cavall dels segles XIX i XX, per part del stablishment polític valencià des que començà el nou mil·leni amb l’objectiu d’aconseguir adeptes a determinada ideologia, sembla extemporània, quan no francament castrant per als artistes actius des de la segona meitat de la passada centúria i els sectors culturals més innovadors en sintonia amb ells. Condemnats tots plegats a un revisionisme continu que condueix enlloc, tret, òbviament, del rèdit que els polítics pretenen obtenir d’aquella part de la població encara abduïda pel pintor de la llum, en les antípodes de l’avantguarda. Una porció encara àmplia que, curiosament, també té una peculiar concepció de la cultura valenciana, profundament ancorada a un regionalisme atemporal de manual que veu en Sorolla el seu adalil i qui millor captà la seua essència, tan festiva com immutable, però ben allunyada de la realitat contemporània.

Per a aquest conjunt de la societat, ¿què més fa que cada volta que s’esmenta al pintor les arques privades (Bancaixa) i públiques (Generalitat) es posen a tremolar? ¿Què més fa que amb la seua obra el polític de torn (Mazón) es tape les vergonyes dels seus dèficits com a governant? ¿Què importa deixar de donar suport als artistes actuals, recurrentment? Al remat, ¿què importa la cultura, en sentit ampli?, quan el que es pretén en realitat es captivar el vot de l’elector poc exigent apel·lant a un conservadorisme mental que fa paüra. Sorolla com a corol·lari d’una incapacitat renovadora manifesta, convertit en sortilegi permanent pel poder polític per a sortejar la paupèrrima gestió de la res publica i, si pot, guanyar eleccions per a perpetuar-se. Al capdavall, l’art com a comodí, només això.