Serà per milions d’euros?
Sorolla representa un valor segur i reconeixible que sol agradar a tot el món, en particular als segments més conservadors de la societat perquè respón al seu umbral de coneixements i sensibilitat. Tanmateix, un nombre considerable de gent formada i culta (genèricament progressista) no pensa exactament el mateix, quan comprova que tan grans esforços financers de caràcter públic es destinen una vegada i una altra més a la seua promoció en exclusiva sense considerar a un munt de col·legues que ratllaren a gran altura en el seu context, no diguem als que conformaren l’avantguarda des dels inicis del segle XX en endavant.
No sé, perquè ho confesse desconéixer, quina és la raó per la qual tenim Sorolla per a donar i vendre, encara que l’operació de màrqueting coste a l’erari públic milions i milions d’euros (de moment, uns 40 a la Generalitat i altres 13 a l‘Estat). Quantitats exorbitants dedicades només a un sol artista, en aquest cas un pintor, que -des que començà la centúria- cau en gràcia més que ser graciós, sobretot a la classe política tant d’esquerres com de dretes. Un bon pintor, és cert, al que la fortuna li somriu de bell nou 103 anys després de mort i que l’està convertint en un mestre a l’alçada de Velázquez, Goya o Picasso, en clau casolana, com també d’altres genis forans de l’art mundial. A Espanya, posem per cas, qualsevol altre col·lega que conforma la història de l’art -qualsevol, insistisc- empal·lideix enfront l’huracà que representa la sorollomania.
Un invent contemporani? Segurament això mateix, al capdavall un revival artificiós que planteja una sèrie de dubtes per resoldre quan se’l promociona intensament des de les institucions com una mena de redescobriment, que no és tal ni de lluny. Sobretot per als valencians, als que ens han tatuat en el front el seu cognom com a garantia de valencianitat i, no ho oblidem tampoc, espanyolitat. Per què? Potser perquè Sorolla representa un valor segur i reconeixible que sol agradar a tot el món, en particular als segments més conservadors de la societat perquè respón al seu umbral de coneixements i sensibilitat. Tanmateix, un nombre considerable de gent formada i culta (genèricament progressista) no pensa exactament el mateix, quan comprova que tan grans esforços financers de caràcter públic es destinen una vegada i una altra més a la seua promoció en exclusiva sense considerar a un munt de col·legues que ratllaren a gran altura en el seu context, no diguem als que conformaren l’avantguarda des dels inicis del segle XX en endavant.
De tot això i més encara tracta el llibre de Juan B. Tormos i A. Ferrer, en comprovar que aquesta dèria per Sorolla no fou sempre així i que València, en primer terme, no assimilà tan bé com ara la petja del ‘mestre de la llum’, com demostra que les escultures que Ricardo Causarás Casaña li va dedicar tingueren un recorregut limitat o, directament, un final tan catastròfic com indigne. Una producció pictòrica que, atés el regionalisme tradicionalista que emana dels seus pinzells, a banda d’altres temàtiques a la recerca de la llum i de les possibilitats cromàtiques d’aquesta, no deixa de petrificar ad aeternum una visió biaixada de la societat valenciana en l’actualitat, tan diferent d’aquella que Sorolla retratà sense desmai.
Mentrestant, la bola continua fent-se més i més gran davant d’un públic anestesiat incapaç d’adonar-se’n del seu cost multimilionari i d’una sorollomania imposada per les autoritats d’efectes perversos.
El llibre editat per Austrohongaresa de Vapors (https://austrohongaresa.com/producte/contra-sorolla/), Contra Sorolla, esdevé, per consegüent una mena d’heretgia, encara que els seus autors mai no qüestionen la qualitat de Sorolla, més bé el seu ús i abús continuat. Una oportunitat de contradir el missatge oficial amb investigacions i reflexions oportunes a l’abast del lector perspicaç.