Zapatero…

I el que rondava des de fa temps en boca dels polítics populars va i esclata dimarts passat. Zapatero, acusat també de tot quan governava, està formalment investigat pel jutge Calama pel cas de l’aerolínia Plus Ultra. Dos dies després d’unes noves eleccions desastroses a Andalusia, el PSOE segueix sense alçar el cap des que la judicatura marca el seu camí  de dolor: Ábalos, Koldo, Santos Cerdán, Leire Díez, Begoña Gómez i David Sánchez. Un fet que, sumat a la precarietat en què el president governa des de la moció de censura a Rajoy, continua afeblint l’executiu i la seua esperança de resistir fins a juliol de 2027.

Més enllà de com puga progressar la instrucció el cas, el que no cap dubte és que la imputació de l’exmandatari ha suposat una bomba per a un partit absolutament controlat per Sánchez que, en la seua percepció personal, ha de seguir fil per randa les seues directrius malgrat l’acumulació de decepcions autonòmiques. Perquè Zapatero, a pesar de les dràstiques mesures que va prendre davant l’esclat de la crisi -algunes encara en vigor entre la classe treballadora-, representava fins fa un parell de dies l’ànima d’un partit alacaigut que veia en el seu exemple un polític compromés amb la sensatesa i el progrés.

Tanmateix, encara que avui són només indicis, l’ombra de la sospita va a seguir acompanyant Zapatero durant mesos en un context que, si ja estava ben enrarit, no puc ni imaginar-me com seguirà entre possibles mocions de censura i la desqualificació personal per bandera. Mentre que els socis de govern temen tant com els socialistes l’avançament de les eleccions generals, en què s’albira un probable executiu de coalició entre Feijóo i Abascal, l’agònica resistència numantina del consell de govern no fa més que extremar sobre manera l’agressivitat de les dretes, àvides d’arribar quan abans millor a tastar les mels d’un poder absolut que tant se’ls resisteix al seus líders.

Òbviament, sense saber més del procés judicial que resta en marxa -a risc d’equivocar-me-, pense que Zapatero potser haja pecat de no calibrar bé algunes de les seues amistats perilloses, com potser Julio Martínez (ara en presó), una mena d’Aldama dels que tant pul·lulen pels ministeris olorant la carronya a l’espera de diners fàcils procedents dels pressupostos generals de l’estat, eixos que es nodreixen dels impostos de la immensa majoria.

Amb tot i això, mals temps per a una ciutadania necessitada de referents demòcrates sòlids a tots els nivells, a esquerra i dreta, capaços de subvertir tants anys de virulència dialèctica que tan negativament afecta la salut i l’estabilitat estatals. Així com a la credibilitat de les institucions, alguna de les quals (com cert sector de la justícia) no ajuden tampoc a millorar substancialment el panorama a curt termini.