Ahir, a la Llibreria Arribada de València, l’editorial d’Almàssera va iniciar les presentacions del llibre Contra Sorolla. Ús i abús d’un mite (2026), de Juan B. Tormos i Albert Ferrer, dos col·laboradors d’aquest periòdic com a columnistes.
L’obra esdevé -segons els autors- una xicoteta heretgia en el panorama cultural actual de València, doncs per primera volta qüestiona un dels adalils del regionalisme autòcton més contumaç. I ho fa sense menystenir el llegat artístic de Sorolla. De fet, és un treball fonamentalment periodístic, format per columnes de diari de dos investigadors, però no periodistes, publicats en la seua majoria en periòdics d’abast comarcal, sobretot El Meridiano L’Horta.
El llibre s’estructura en el pròleg de Vicent Garcia Devís, 19 capítols, corresponents a 18 columnes més una d’inèdita ordenades cronològicament, i l’epíleg. El qual s’inicia de forma laudatòria fins que, a partir de juny de 2023, aquesta visió comença a canviar perquè les investigacions de Tormos comencen a aportar dades d’un escultor desconegut, Ricardo Causarás Casaña, qui, a més a més, fou el primer en retratar del viu a Sorolla, el seu amic. Com va explicar Juan B. Tormos, Causarás té un paper fonamental, en vida del pintor i després d’ella, dramàticament. El que explica que València no fou, ni de lluny, tan sorollista com ho sembla ser en l’actual segle.
A partir dels escrits redactats en 2025, sobretot des del viatge de Carlos Mazón a Nova York eixa mateixa primavera per negociar l’arrendament de poc més de dues-centes pintures de Sorolla amb la Hispanic Society of America, la crítica a l’ús i abús dels sorolla americans es redobla, sempre amb la participació decisiva de la besneta de l’artista des de Madrid, tenint en compte el montant econòmic a què el MH es compromet quan encara hi és a la Generalitat a través del DOGV, 25.9.2025.
Sorolla, en diuen els autors, fou un portent tècnic, mai un avantguardista que marxà a Madrid per a triomfar, es feu ric i la seua pròpia ambició li causà la mort als 60 anys. Tanmateix, els autors defensen que València, artísticament parlant, és molt més que Sorolla i que aquesta sorollomania imposada a càrrec dels pressupostos de la Generalitat no té cap sentit, més encara quan el pintor està molt ben representat al Museu de Belles Arts de València on disposa de tota una sala no massa visitada.