‘Contra Sorolla’ esdevé una mena d’heretgia cultural?

En els darrers pressupostos de la Generalitat aprovats enguany, qualsevol pot detenir-se en algunes de les xifres que es destinen a Cultura, en concret a museus valencians de referència o entitats relacionades amb ells pel tema de la conservació i restauració d’obres d’art. Cap d’ells arriba als 15 milions d’euros ni baixa dels 5. L’IVCR assumeix 5,88 milions, el Museu de Belles Arts de València en suma 8,39 i l’IVAM 12,92. En total, 27,19 milions d’euros per a una anualitat. Tanmateix, només l’arribada de poc més de 200 pintures de Sorolla des de Nova York, en qualitat d’arrendades, més a banda acondicionar el Museu de la Ciutat per a acollir-les temporalment i, més avant, intervenir dràsticament l’interior del palau de Comunicacions (abans Correus) -obres paralitzades per un contenciós promogut pel Col·legi d’Arquitectes-, s’especula amb fonament que poden costar-li a l’erari públic casolà uns 40 milions d’euros. Una xifra veritablement inassumible tenint en compte que la Hispanic Society of America, com a propietària dels sorolles, pretén controlar tots els aspectes de l’operació per allò de salvaguardar la seua franquícia valenciana, almenys mentre dure l’acord durant uns anys.

Una quantitat de diners indecent (6.655.440.000 pessetes) destinats a un sol autor, per molt famós que siga, que no té justificació possible -recordem que el seu any institucional fou 2023, encara que també ho han estat en diferit els següents fins l’actual i encara ho seran almenys 8 anualitats més-, la qual cosa no ha suscitat massa controvèrsia de moment, sobretot tenint en compte una legislatura tan convulsa com l’actual i els forats -molts i diversos- que l’administració autonòmica mai no acabarà de tapar com cal.

En aquest precís context, quan s’està preparant de bell nou una autèntica catifa roja als quadres de Joaquín Sorolla que -per poc coneguts que siguen, en residir des de fa més d’una centúria a Manhatann- aterraran al cap i casal, s’inscriu un llibre que en si mateix condensa una mena d’heretgia cultural en clau valenciana, en refutar obertament la seua adquisició temporal tant pel cost econòmic desmesurat com, també, per combatre des de la lògica eixe dia de la marmota a què condemnen reiteradament els nostres representants públics a la societat valenciana: per una banda anestesiada fins la sacietat amb operacions de maquillatge com aquesta i, per una altra, la de caire progressista, frontalment en contra d’aquest déjà vu interessat que col·lideix amb les seues legítimes expectatives culturals.

L’editorial d’Almàssera Austrohongaresa de Vapors presenta aquests dies Contra Sorolla. Us i abús d’un mite (2026), de Juan B. Tormos i Albert Ferrer. Una obra que, lluny de la indiferència que -almenys fins ara- sembla ocasionar entre l’opinió pública valenciana la pròxima arribada de poc més de 200 pintures de l’artista, engalta la qüestió sense complexos posant el dit en la nafra. En realitat, en diverses nafres al voltant del que representa Sorolla per als valencians, l’oportunitat d’aproximar la seua obra al cap i casal des de 2007 ençà i, no ho oblidem tampoc -sobretot això- el per què i a quin cost. En particular aquests dos darrers aspectes, íntimament entrellaçats i que, a hores d’ara, segueixen interpel·lant-nos: una cortina de fum usada per Carlos Mazón per amagar la seua gravíssima negligència el 29-O, mentres es resistia a deixar voluntàriament el càrrec, avalada per uns 40 milions d’euros de l’erari públic casolà destinats a llogar els quadres per períodes de quatre anys, amb la férria tutela dels arrendadors novaiorquesos de la Hispanic Society of America, entestats en crear una mena de franquícia a València, així com en convertir el palau de Comunicacions (abans Correus) en subseu després d’intervenir-lo arquitectònicament, a més de la remodelació del Museu de la Ciutat com a depòsit eventual.

Els autors no qüestionen la qualitat intrínseca del pintor Joaquín Sorolla, tanmateix posen sobre el tapet la desconsideració històrica de la ciutat del Túria pel que fa al pintor abans de la II República, a través del seu amic, l’escultor i inventor aeronàutic Ricardo Causarás, així com els fastos contemporanis dedicats a ell i la seua obra tant per l’extinta Bancaixa com per la Generalitat. Operacions que regaren i regaran la potent institució cultural privada nord-americana amb milions i milions d’euros des de València. Un autèntic despropòsit quan altres parcel·les de la societat valenciana resten desateses, començant per les moltes millores que queden per realitzar-se en les localitats damnificades a conseqüència de la DANA del 29 d’octubre de 2024 i finalitzant per retre merescut  reconeixement a totes les seues víctimes.

El llibre, prologat agudament pel periodista Vicent Garcia Devís, no deixarà indiferent ningú en contar obertament l’ús i abús que s’ha fet i es segueix fent de la figura de Sorolla, amb l’aprovació i aquiescència de la seua besneta i custòdia perpètua de la seua obra i memòria des de Madrid, Blanca Pons-Sorolla Ruiz de la Prada; radicalment contrària, per una altra banda, perquè el seu parent egregi dispose d’un museu homònim en la ciutat en què va nàixer i formar-se. Cosa que no fa falta si es visita el Museu de Belles Arts de València, on s’exposa una notable col·lecció del pintor, a penes visitada.