Demanar peres als oms

Que la cultura és la germana pobra de les institucions públiques no és cap novetat, ni al nostre estat ni tampoc al país en què vivim, on els executius canviants que han governat en ambdues realitats socials des de la Transició no han fet més que privar a la ciutadania d’un dret fonamental infrafinançant-la conscientment. Sense ànim de comparació, una faceta paral·lela a l’educació i plenament compatible amb la sanitat, entre altres vessants imprescindibles en qualsevol democràcia plena. Quin sentit té, al capdavall, una vida saludable i plena sense contingut intel·lectual?

Més sagnant encara és la desatenció crònica que li ha prestat i presta la dreta (contemporàniament amb la ultradreta), a la par que l’educació, quan aprofita la més mínima oportunitat per a veure en elles fantasmes que només ella entreveu. En el cas valencià: l’ombra del dubte permanent pel que fa a la llengua pròpia i el seu ús normalitzat, la desatenció recurrent al panorama editorial local fins asfixiar-lo, la ignominia que pateixen figures consagrades de la llengua i la literatura casolanes en comparació a la sublimació, tan malaltissa com francament innecessària, d’artistes com Sorolla, malgrat costar una milionada -però no solament ell, que conste-, el dispendi gojós que se li dedica a la tauromàquia en les seues distintes formes, pròpies de la barbàrie més execrable i alhora contumaç… En fi, el de sempre, això sí, augmentat i corregit a mesura que avança el segle XXI.

I és que una societat on es juga permanentment amb l’educació i es retalla en cultura a força d’estrangular-les a poc a poc, sibilínament en diríem, mai no podrà assolir una personalitat crítica plenament lliure i conscientment democràtica. No fa falta anar molt lluny per a comprovar-ho, només veure com reacciona una bona part de l’electorat en els últims anys i, també, com aquest sol actuar en les darreres manifestacions públiques. Demencial, sent prudents.

Mentres l’esquerra és timorata en l’educació i, sobretot, la cultura quan gestiona la res publica, la dreta és desacomplexada i actua sense contemplacions, furgant en la ferida fins que supure pus. Una forma maliciosa d’aconseguir els seus objectius polítics mentres predica -vull dir, brama- per a ofendre i lesionar al rival, desprestigiar-lo i tombar-lo a qualsevol cost, sense miraments (si fa falta, de la mà d’una part de la justícia). Tot val per allò d’aconseguir els objectius que les urnes no els donen, deslegitimitzant el contrari com a mals perdedors que són.

Malauradament, no es poden demanar peres als oms: per la incomprensible despreocupació d’uns i la mala fe dels altres. Sobretot, quan els segons actuen en el parlament per a desqualificar integralment a l’opositor fins a calumniar-lo, actituds impresentables que serveixen d’exemple a una part de la ciutadania que -privada d’una mínima educació i cultura- reprodueixen amplificades sine die, sense necessitat de pensar.