El crit desesperat que ningú escolta

Lluny del ressò mediàtic que els incendis conciten a diari, a totes hores, buscant més l’audiència que no pas la informació rigorosa i precisa (desgraciadament, per més temps que els mitjans més potents hi dediquen, el que sobretot aporten són opinions i parers més o menys oportuns de periodistes que semblen saber de tot), la realitat és que a hores d’ara tinc dubtes que a més d’això mateix que se suposa, informar com un servei prioritari d’utilitat pública, no contribuisquen a sembrar el desconcert entre l’audiència, veritablement atordida pel soroll de sables que s’escolta com a fons en una lluita sense quarter per apropiar-se d’un determinat relat i, amb ell, combatre a l’oponent sense pietat, ni tampoc cap mirament cap a la ciutadania, almenys la que està informada com cal. Una qüestió essencial si es tracta de ciutadans amb una idea preconcebuda de les coses -que no vol dir informada- que eixen reforçats en la seua visió catastrofista del moment com una baula més d’una cadena de despropòsits amb un màxim i únic culpable: Perdro Sánchez.

La realitat, però, la crua i dura realitat, és que més enllà del lamentable clima polìtic casolà -més encara a terres valencianes- (inqualificable) és que any que passa els incendis són cada vegada més virulents, cremen més superfície, afecten de ple pobles, urbanitzacions i altres habitatges, explotacions agropecuàries, indústries, negocis dedicats al turisme rural… Un desastre sobre un altre de major per als que les formacions polítiques, totes i cadascuna sense distinció, només li dediquen el seu temps quan ja no hi ha solució. I així seguim any rere any, estiu rere estiu.

Tornant als mitjans, reiteratius fins l’extenuació quan es tracta d’alarmar, quants d’ells reparen en la quantitat immensa de pèrdues irreparables en forma de massa arbòria, plantes, flors, fauna, insectes, escorrenties..? Hi ha algú que li dedique uns segons, no ja dic minuts, al crit desesperat de la natura que ningú escolta? Com si, a banda de les milers d’hectàrees socarrades i el mal directe als éssers humans, la resta haja desaparegut per art de màgia negra per a tornar a aparéixer d’igual forma, però en positiu, per regeneració natural i reforestació, que la natura mai mor, només es transforma.

Centenars de milers d’hectàrees s’han cremat en un mes, amb víctimes mortals incloses, però el rastre de destrucció del fràgil teixit ecològic perdurarà dècades. Dècades crucials en la vida de molts, sobretot dels que mai més gaudiran de la natura amable d’abans, però també dels més joves que hauran de marxar de la devastació i contribuir al despoblament de nuclis cada vegada més modests i en franc declivi.

Urgeixen moltes accions per a prevenir i revertir la tendència, moltes passen pels polítics com un sòlid pacte d’estat, però altres més passen per formar a una ciutadania responsable perquè sàpiga valorar, defensar i preservar la riquesa que ens brinda la terra, la mateixa que crida desesperada encara que ningú l’escolte, malauradament.