El somni d’Aníbal… i altres ‘celebracions’ extemporànies

Fa 2.245 anys, Aníbal ascendí a l’acròpolis d’Arse i pogué contemplar la vasta planura que acabava en el blau intens de la Mediterrània, i, al darrere, les primeres muntanyes de la serra Calderona farcides de verd suau i marró clar del rodeno, també la nit estrellada i la lluna plena il·luminant la foscor. Arse era un munt de runes i més després de mesos de setge per doblegar l’esperit lliure dels ibers. El darrer Barca dominava gran part del llevant peninsular i estava a punt d’embarcar-se en l’aventura de la seua vida: el somni de conquistar Roma.

En realitat, el cartaginés ja coneixia l’indret, no debades observava les evolucions militars des d’algun turó pròxim, des d’on es veia l’espés muntanyar tancant la platja verge i la gran marjal que s’estenia des del litoral del sud cap a l’Albufera fins on arribava la vista cap el nord, precedida de masses de boscos caducifolis.

Per la ciutat, estratègicament situada, passava un rierol (el Palància) per on baixaven les aigües manses fent meandres de les serralades septentrionals, encara nevades a l’inici de la primavera. Aigües al voltant de les quals s’estenien les hortes i on s’alimentava el ramat plàcidament.

Tanmateix, aquell fèrtil enclau estratègic del qual era aliat Roma deixà de ser un destorb per a l’ambiciós militar africà, a pesar dels murs ciclopis que abraçaven part de la muntanya i que foren coneguts pels romans com els muri veteres (Morbiter, en àrab, i Morvedre, en valencià). Més de mig any de maniobres de setge feren que els ibers resistiren fins que moriren per inanició i pel foc destructiu dels cartaginesos. L’episodi que desencadenà la II Guerra Púnica i que contribuí a l’expansió d’una república que aviat es transformarà en imperi, a pesar que Aníbal posà en seriós perill la civilització romana durant mesos derrotant els romans en el seu propi territori, encara que el seu somni impossible -destruir la Ciutat Eterna- decidí el futur de la península itàlica, inicià l’expansionisme romà per la Mediterrània i representà el principi de la fi de Cartago.

Conquerida Hispània i convertida en província romana, la seua potència civilitzadora s’anà deixant sentir en el paisatge saguntí a mesura que el seu urbanisme es desenvolupava en benefici de la ciutadania, però sempre a costa de la naturalesa anterior. Un procés sense fi fins al dia d’avui, en què la capital del Camp de Morvedre i la seua prolongació fins el port constitueix una de les zones més dinàmiques i transformadores, alhora que es postul·la com una de les més poblades del litoral valencià.

Un relat que, no per conegut, aprofite per a relacionar-lo d’alguna manera amb el que avui esdevé a l’antiga ciutat de Sagvntvm, seu d’importants festivals que recorden aquell passat cultural llunyà: ‘Sagvnt a Escena’ i ‘Lvdi Sagvntini’, i, alhora, contraposar-lo amb els vergonyosos espectacles que han arrelat amb força tant a la ciutat antiga com al seu port, on al maltracte taurí recurrent i inhumà es suma una cartelleria denigrant en les antípodes del respecte cap a les dones i el “crit de guerra” d’una plebs tan embogida com alienada, recordant -això sí- a la pobra mare del president del govern i els pertinents i anacrònics “¡Viva España!” en una festa de caràcter eminentment local; fets que amplifiquen la barbàrie consentida per les institucions -en aquest cas l’Ajuntament- que, conscientment, escampa impune l’extrema dreta antidemocràtica, antisolidària i clarament profascista aprofitant aquesta mena de contubernis massius.