Els sacrificis de Feijóo

Algú amb trellat votaria una formació que -a les primeres de canvi i quan encara aspira a governar- apel·la al sacrifici sense vindre a compte? Hi ha alguna ànima de càntir entre la classe treballadora -començant pels fidels acòlits al PP- disposada a oferir-se a ell? Eixa és la recepta que Feijóo ens reserva administrar des del dia que, hipotèticament, arribe a La Moncloa?

O vaig desencaminat o al líder popular li traiciona el subconscient cada vegada que obri la boca, sobretot quan té la gosadia de, a primeres de canvi, amollar una paraula tan temuda per l’electorat, el seu i el de qualsevol altra ideologia. Al capdavall, quin treballador somia en ser un dia governat per un executiu que encara coarta més les seues pròpies expectatives del que ho fa -posem per cas- la patronal? O quin funcionari està disposat a més sacrificis salarials dels que ja ha fet i fa des que esclatà la crisi de 2008?

I és que Feijóo i els seus pròxims, menuda camarilla, no tenen una altra ocurrència que manifestar en públic que, per a gestionar un dia els pressupostos generals de l’Estat, necessiten del sacrifici alié perquè -suposadament- tot vaja millor del que va. De quins sacrificis parlen? Salarials? Impositius? En educació? En sanitat? En benestar social? En pensions? En drets i deures? En general?

Recorden els votants -per si són joves i no ho van conéixer o són reincidents a pesar de viure-ho i patir-ho, tant se val- que un president popular com ho fou Rajoy (el mateix que “M. Rajoy” i el dels sobres de la Gürtel o la Kitchen) pujà els impostos, aplicà la reforma laboral redactada en temps de Zapatero, congelà els salaris i només pujà un 0,25% les pensions mentres governà. Tot amb l’excusa peregrina de salvar la fallida de l’Estat i de la banca, a cost zero per a la ciutadania segons el seu ministre De Guindos (exassessor de Lehman Brothers, l’entitat financera causant de la crisi financera mundial, i exvicepresident del Banc Central Europeu).

Aquells que ho vam patir en primera persona sabem del que parlem, com també que les legislatures posteriors a les dels populars -les del vilipendiat Sánchez i els seus coalitzats- han significat un revulsiu econòmic sense precedents en millores socials, laborals i adquisitives tant per als treballadors com per als pensionistes.

Feijóo -no diguem el caradura d’Abascal, qui li marca el camí- és un líder obsolet, oblidadís i mediocre incapaç de sostraure’s de la influència perversa d’Aznar i Ayuso, l’un per rancorós, cruel i malcarat, l’altra per ximple i mala bava. Que és com dir el vertader substrat d’un lideratge explosiu que, en cas d’arribar al poder -més encara en companyia de VOX- ens reserva a tots plegats una autèntica ruleta russa d’efectes desconeguts a hores d’ara.

L’electorat encara està a temps de ponderar el sentit del seu vot i no confiar-li-lo gratuïtament a qui abans de donar ja demana, que és com dir a qui ve a furtar-te la cartera sense mediar paraula ni vindre a compte.