La IA o la quadratura del cercle?

Comence a redactar aquestes primeres línies per a referir una anècdota -potser sense massa importància- que va passar-me ahir mateix, quan una coneguda política, ‘de proximitat’ en diríem, en ser presentat per un conegut comú en una inauguració, mentre li donava tota mena d’explicacions sobre la meua personalitat, confessà no conéixer-me. Ni tan sols -que d’això és del que es tracta- per escriure en un mitjà d’àmbit comarcal, al capdavall, la geografia que xafa i coneix, a més de ser de molt a prop del meu poble. Un relat que ve a compte pel gran desconeixement que els nostres representants en les institucions valencianes tenen de la realitat cultural que haurien de dominar.

Qualsevol dels que llegeixen aquest escrit podran pensar que -en la meua petitesa, reconeguda i assumida, que vaja per davant- soc un presumptuós ofés perquè la susdita no tinguera ni la més remota idea de qui era. No és això precisament el que em fa redactar la trobada del tot fortuïta, en absolut, sinó que, després de quasi trenta-dos anys publicant articles d’opinió política, cultural, patrimonial i artística (principalment centrats a València, l’Horta (Nord) i el País Valencià) en diversos periòdics, l’esmentada ignorara el meu nom, que és com dir una veu crítica perseverant al llarg del temps. La qual cosa, sent -com deia- anecdòtica, parla molt a les clares de la desconnexió i poc interés que susciten contribucions com la pròpia a la vida social quotidiana, per modestes que siguen.

Tanmateix, no és d’això que he referit del que volia escriure, com resa el títol, sinó de la Intel·ligència Artificial de què tothom parla, molts cervells virtuals propietat de grans tecnològiques dissenyats en principi per a millorar-nos la vida, encara que a mitjà termini puguen acabar amb la humanitat, com venen denunciant qualificats experts i, fins i tot, algun exdirectiu d’aquestes corporacions, tan opaques com sinistres. I mira que en l’àmbit acadèmic, posem per cas, la seua implementació i ús genera una gran expectació no exempta de temor.

En un context com l’actual, de brutal regressió de les llibertats, d’arbitrarietat política en augment i d’alarmant pèrdua d’humanitat, la IA no deixa de suposar una amenaça real en mans d’oligarques que ni tenen compassió ni la coneixen, ni tampoc escrúpols per a acaparar poder al cost que faça falta. La ficció quedà lluny i pocs recorden l’obra mestra de Stanley Kubrick, quan, en “2001, una odissea en l’espai” (1968), s’anticipava el risc que corria l’ésser humà quan un ordinador deixa d’obeir ordres i pren el control de la nau espacial davant la desesperació de la tripulació.

Vaig veure la pel·lícula -una obra d’art, tot siga dit- amb el meu pare, qui acaba de faltar als 90 anys, un cinèfil impenitent, quan era un xiquet i ja em quedà un regust amarg a pesar del meu desconeixement i evident ignorància. Un film que mai no he oblidat, he tornat a veure-lo en més d’una ocasió, i ara recupere com a profètic quan la incertesa i el temor són evidents i molt preocupants. Quin cercle acabarà quadrant la IA?

Quan la IA acabe per substituir a l’ésser humà prèviament ja hauran desaparegut les columnes d’opinió, la informació i, també, els periòdics. Qui sap quantes coses més? Quina importància tindrà aleshores que polítics i columnistes no ens reconeixem si ni els uns ni els altres tindrem cap importància?