Papa, futbol i, entremig, incertesa

És increïble la polseguera mediàtica que suposa la visita papal a Espanya, tant o més que la que està a punt d’alçar el Mundial de futbol a terres nordamericanes. Dos esdeveniments capitalitzats pels grans mitjans de comunicació, els quals no deixen d’atraure l’atenció de l’espectador, atordit de tant de fervor mediàtic en consonància al que ambdós desperten entre la població que activament hi participa. Un important narcòtic que contribueix sobre manera a anestesiar els veritables problemes del dia a dia del comú de la població, momentàniament posposats amb les primeres calors preestiuencs.

Sí amics, Lleó XIV -gairebé com un extraterrestre baixat a la Terra de blanc impol·lut- és ja un més dels de casa, una personalitat que, a pesar de visitar un país tradicionalment catòlic, recorre diverses geografies seues també poblades actualment per apòstates, agnòstics, ateus, protestants, musulmans, hindus… És a dir, un país constitucionalment aconfessional en què, sent encara de majoria catòlica la seua ciutadania, les vocacions i els fidels fugen de l’Església quotidianament. En conseqüència, no deixa de ser un miratge l’espectacular mobilització humana al voltant dels diversos actes protagonitzats pel mitrat, tant com la seua edat mitjana.

Com una mena de parèntesi al fragor quotidià, la imatge i la paraula del bisbe de Roma semblen haver paralitzat -almenys momentàniament- la difícil tessitura per la que transita l’actualitat del món, convertint-se aquesta darrera en mer complement de fons mentres el pontífex parla de conceptes que, dits per ell, assoleixen categoria universal. Llàstima que, en paral·lel -aplaudiments en el Congrés a banda- la realitat és una altra com es pot comprovar en la crispació política, en la convulsa agenda judicial i en el preocupant arrelament de la “prioritat nacional”, quelcom inconstitucional que ha resultat ser una bufada d’aire fresc mediàtic al desfasat ideari ultradretà, necessitat d’eslògans semblants per a sobreviure i, alhora, amagar la seua mala fe i manifesta inoperància gestora.

Mentres el papa apura a Canàries la seua llarga estada entre nosaltres, reivindicant la posició contrària a la que encarnen Abascal, Feijóo i els seus (que és com dir, Trump i la seua colla), el Mundial s’inaugura avui a Mèxic i, des d’ací, simultàniament als EUA i Canadà. Un esdeveniment viciat precisament per la intransigència MAGA a l’hora de rebre a les distintes comitives que pretenien accedir eventualment en el país de l’Estàtua de la Llibertat i el temor de la població immigrant a ser deportada per l’ICE aprofitant l’esdeveniment esportiu i mediàtic.

Una fita que, excepcionalment, durarà quasi mes i mig, i que suposarà que una milionada de futboleres i futbolers aparquen molts dels seus problemes a l’espera de les anhelades vacances, en especial a l’hemisferi nord i en particular a Espanya, de bell nou assotada per una calor abrasadora producte del canvi climàtic.

Tanmateix, a pesar de l’ambient festiu al voltant del baló i de les seues figures en última instància, les incerteses seguiran sobrevolant el globus terraqüi i afectant-nos de valent. Al capdavall, com a una mena d’autoenganys programats -tan necessàris com la veritat, sempre incòmoda-, una manera com una altra d’evadir-se de la realitat i veure el got mig ple, encara que, com abans dèiem, tot forme part d’un miratge.