Quan durarà l’èxit?
A aquell paisatge natural gairebé verge que presentaven les platges abans del fenòmen turístic -avui impossible de reconèixer, en línies generals- es suma també l’agressió constant que ha patit el secà i la muntanya, sobretot des dels inicis dels anys 70 del segle passat, per part d’una població de classe mitja que anhelava tindre una segona vivienda a l’aire lliure, lluny de les ciutats i els pobles de procedència.
Diuen els entesos que les estadístiques estan per a trencar-les, i així seguim en el primer terç del segle XXI. Recorde l’asserció per a engaltar alguns temes entrellaçats que, no per recurrents, estan en boca de tothom en plena canícula, sobre els que directament o indirecta depén l’economia espanyola: el turisme, el paisatge natural i, relacionat amb els dos, el canvi climàtic.
El turisme és la primera font de riquesa de l’estat, un sector relativament jove que va nàixer fa vora setanta anys durant el desarrollismo del franquisme, moment en què les costes principalment esdevingueren el motor d’un urbanisme agressiu i depredador que potencià un model molt qüestionable de riquesa, encara vigent. Sent la construcció, l’hostaleria i les agències de viatges les principals beneficiàries d’un boom que encara no toca sostre i cada any redobla els guanys, no tant per causes endògenes com per a altres de tipus exògen: a més de la cultura de sol i platja s’obri pas també el turisme d’interior amb preus encara competitius (que cal computar als salaris baixos del personal estacional que s’encarrega de prestar serveis o la pràctica inexistència de la taxa turística) i contraposar-ho a la inseguretat que hi ha en altres zones potencialment competidores que, en cas contrari, restarien un bon grapat de visitants durant l’estiu.
Al capdavall, un model força obsolet que ha desfet irremeiablement l’encant del litoral i que presenta dèficits preocupants com la manca d’aigua potable pel seu malbaratament a gran escala, la gestió dels residus in crescendo, el manteniment i la neteja de multitud de nous nuclis urbans, de passetjos i platges en benefici quasi exclusiu del turista, dels hostalers i d’altres serveis subsidiàris, mentre la resta de la població nadiua paga religiosament la factura mitjançant impostos i incomoditats creixents.
A aquell paisatge natural gairebé verge que presentaven les platges abans del fenòmen esmentat -avui impossible de reconèixer, en línies generals- es suma també l’agressió constant que ha patit el secà i la muntanya, sobretot des dels inicis dels anys 70 del segle passat, per part d’una població de classe mitja que anhelava tindre una segona vivienda a l’aire lliure, lluny de les ciutats i els pobles de procedència. Fenòmen que igualment patí la costa, però sobretot l’interior, sobredimensionant els termes municipals amb multitud d’urbanitzacions dotades de piscines i casetes amb bassa (fregant la il·legalitat), amb el consum massiu d’aigua potable i de recursos forestals en alterar premeditadament espais naturals mai alterats fins el moment.
Eixa alteració irreversible, profunda i intensa, dels territoris al·ludits amb motiu de l’anhelat esbarjo de turistes i locals ensopega avui amb les primeres conseqüències visibles del canvi climàtic -negat encara per una porció considerable de la població, esperonada per determinades formacions polítiques-, el qual suposa una pressió afegida a aquesta forma de tractar el mediambient: augment exponencial de les temperatures, escalfament constant de la mar, incendis de nova generació, explosions tèrmiques, fortes tempestes i inundacions en augment…, per als quals no hi ha previsió, plans ni pressupost que, almenys, ho intente eivtar o matissar.
Aquest estiu, sense anar més lluny, mentres es crema dramàticament una nova porció de la massa forestal i agrícola en l’interior del país (amb el perjudici per a nombroses poblacions confinades), es tornen a batre rècords de turistes per a goig dels mitjans de comunicació que, igual que alerten del furor incendiari polemitzant sobre les causes i les conseqüències sempre irresoltes, no deixen de recrear-se amb les xifres i els milions d’euros que es deixen els que ens visiten. Encara que mai no es pregunten seriosament per quan durarà l’èxit quan s’està fent a estelles el patrimoni natural i ja en són moltes les veus que alerten d’un model obsolet que, per una altra banda, sempre beneficia els mateixos. Encara que quan no plou els pantans esdevenen una preocupació i quan es plenen una satisfacció que no depenen del PIB, ni de les grans fortunes, ni de l’IBEX, ni dels turistes, ni dels naturals, en seguir depenent únicament i exclusiva de l’oratge i la meteorologia. En definitiva, un gegant amb els peus de fang