A la recerca de referents vàlids, plenament contrastats

En plena discussió sobre les limitacions de l’esquerra al nostre país i a la resta de l’estat, quan els mitjans de comunicació de masses no donen treva als diversos casos que esguiten al PSOE en particular, mentres la ciutadania – o una bona part d’ella- no dona crèdit al que esdevé, sobretot des que esclatà el Procés (fita clau que condicionà el futur immediat) i les seues seqüeles, la caiguda en desgràcia de Zapatero ha estat la penúltima estació d’un via crucis que afecta el vessant personal del president, a més de l’ideològic i el representatiu. És a dir, mai fins ara s’havia donat un escenari com aquest, menys encara quan la seua acció de govern coalligada ha patit tota classe de esdeveniments a la par que injúries en a penes set anys: les conseqüències de l’efímera proclamació d’independència de Catalunya, el volcà de La Palma, la COVID-19, les guerres d’Ucraïna i Iran, el segon mandat de Trump, el genocidi palestí per part de Netanyahu i la subsegüent ocupació de Beirut, les inundacions en la província de València, els paorosos incendis forestals, l’ascens de la ultradreta, l’accident de l’alta velocitat…

I és que ser d’esquerra, progressistes en essència vaja, comporta – a més de valors universals- un afegit d’honestedat exemplaritzant que només és patrimoni seu. Cas contrari a les dretes en el seu conjunt per la seua pròpia visió de l’economia i de la societat, a les quals serveixen privatitzant sense desmai ni cap remordiment, enriquint-se si fa falta il·lícitament mentres practiquen una hipocresia diguem-ne simpàtica. La mateixa que premien recurrentment no només els seus correligionaris, com és lògic pensar, i una part considerable d’autònoms, assalariats d’allò més variats i joves absolutament inconscients del mal que es fan i del que escampen pertot arreu per pura ignorància autoimposada, la més dolenta de totes les seues variants. També compartida, no ho oblidem, per no pocs membres d’altres sectors professionals desitjosos per rendibilitzar d’alguna manera anys d’estudi en la seua cursa per seguir ascendint en l’escala social, que de tot hi ha.

Ahir mateix, sense anar més lluny i sense cap necessitat de rebuscar en la immensitat -com deia abans-, poguí comprovar a Foios que eixes persones que segueixen creient en el bé comú per sobre del particular, que encara confien en els serveis de naturalesa pública, que s’han distingit per donar exemple i que, sobretot, practiquen la generositat existeixen i, a més a més, conviuen entre nosaltres sense alçar pols ni remolí. En realitat, personalitats que sobredimensionen amb inaudita naturalitat -si més no modèstia i humilitat- el seu pas per la vida, contribuint decisivament a fer de les seues virtuts eines imperibles al servei de la comunitat.

Em referisc a Paco Corell, mestre, sindicalista i escultor, que ahir rebé l’homenatge del seu poble en haver donat al consistori una part de la seua obra. Un home extremadament senzill, però amb les idees molt clares quan va camí dels vuitanta, el qual és exemple de tot allò que hom busca en l’esquerra sense necessitat d’anar cridant l’atenció dels seus conciutadans a tota hora. Una persona que en si mateixa atresora el que tantes altres com ell des de diferents àmbits conserven i practiquen a diari, davant dels nostres ulls. Com esdevingué amb un altre fill egregi de Foios, com Josep Corell, a qui els seus poble i comarca li van retre merescut homenatge poc després del seu traspàs.

En definitiva, referents vàlids plenament contrastats, de quilòmetre zero podríem afegir, als que aferrar-se més que mai perquè en ells rau concentrat el millor de la condició humana, l’exemple que sovint no acaben de donar del tot alguns dels abanderats de l’esquerra, malauradament. Al capdavall, la grandesa i la misèria de l’ésser humà de les que cal extraure lliçons mestres per a poder aplicar-les a la nostra quotidianitat pensant en el progrés de la col·lectivitat per sobre del purament personal.