A voltes amb el conqueridor

És indubtable que fets esdevinguts fa segles no es poden tractar amb els ulls del present, doncs cada etapa de la història és filla d’uns determinats antecedents, d’una mentalitat, d’una societat…, en definitiva, d’una realitat diferent a la d’avui. L’historiador n’és conscient de la dificultat de retrocedir en el temps i prou fa en intentar posar-se en la pell dels avantpassats, sobretot quan la informació sobre ells és parcial i, en no poques ocasions, tergiversada amb fins eminentment propagandístics des de les elits.

És curiós que, així i tot, vull dir, a pesar de l’objectivitat i la distància intel·lectual de l’historiador (una regla que se’ns suposa, però només això, cal no enganyar-se), en passar les centúries i els mil·lennis -a vegades ni això, depenent de fets més recents en la memòria- determinats personatges passen a convertir-se en personalitats admirades. Sense ser ni molt menys exhaustiu, tenim Alexandre el Gran, Juli Cèsar, Carlemany, Napoleó i, entre aquests i molts altres més, Jaume I d’Aragó, el monarca més longeu que reinà en la confederació d’estats fundada en el segle XII en la península Ibèrica. Precisament ara que s’acompleixen 750 anys del seu traspàs i torna a reivindicar-se el seu llegat com a creador del regne de València.

Més de vuit segles arrere, Jaume es convertí abans d’hora en rei per accident sent un xiquet per la mort del seu pare, Pere II, en la batalla de Muret, mentre defensava el patrimoni reial a cavall entre sengles vessants dels Pirineus. Una desgràcia familiar i patrimonial que capgirà els interessos de l’aristocràcia, la burgesia i l’Església catalana-aragonesa i fixà les seues mires expansives cap el sudest en clara competència amb els castellans. Per un altre costat, un territori habitat des del segle VIII per musulmans des de la desfeta de l’efímer estat visigòtic amb capitalitat a Toledo.

El Sharq al-Àndalus es convertí en objecte del desig dels comerciants, de la noblesa, de la jerarquia religiosa i del propi monarca amb la seua cort quan, al capdavall, l’indret estava poblat d’infidels; encara que aquesta població vivia en ell cinc segles i, per extensió, no quatre dies mal contats. 500 anys que calia arrasar de quall dintre de la mentalitat medieval, com també havien fet els islamites prèviament. Front a l’acció, la reacció, tot quedava justificat en nom dels interessos de cadascú. I així fou des de la conquesta a sang i foc de Mallorca, passant pel setge de València i seguint més enllà de la mort de Jaume I amb la sublevació dels moros que encara s’hi resistien a defallir.

Balansiya, abans Valentia i ara València es convertí en cap i casal del regne fundat per Jaume I, alhora que els valencians d’origen musulmà -ara vençuts i vassalls- foren abatuts, deportats o confinats progressivament a les terres més pobres del nou reialme. Nous governants, noves llengües i lleis, nova religió, nous pobladors, nova propietat dels béns arrels i, paral·lelament, taula rasa amb la societat anterior fins no deixar ni rastre. De fet, avui encara es desconeix bona part de la seua història, literatura, arquitectura, art…

Com esdevé amb els personatges/personalitats abans esmentats/des i molts altres que evite mencionar -polèmics/ques, com a mínim, però que estan en la ment de tothom-, Jaume I d’Aragó torna a ser elevat als altars de la història, cosa que s’ha commemorat des de fa segles, però, des que iniciàrem la centúria i el mil·lenni, és la segona vindicació institucional (2008 fou la primera, amb motiu de 800 aniversari del naixement), justament quan la Generalitat és governada pel PP en connivència manifesta amb VOX, formació ultradretana que és difícil que estiga per la labor de bon grat, a no ser que en el recordat monarca entreveja i lloe en exclusiva l’esborrament de tot allò que tenia a veure amb la cultura islàmica, la seua confessió i els seus costums. En definitiva, la seua herència, perpetuada a mitges (si se vol, testimonialment) a través d’altres canals, com la llengua, la gastronomia, la ceràmica…

No estic en contra de l’efemèride, encara que tot no són ni flors ni floreres quan prevaleix l’objectivitat. El rei fou un home polièdric i molt polèmic alhora mentre va viure (qui, a més, deixà una mena de memòries per ser recordat com volia, no d’una altra forma), més enllà de voler canviar-li el nom al carreret que actualment retola i dedicar-li un bulevar per inaugurar a València. Sense eixa visió ajustada a la realitat que visqué, correm el risc d’un dia encimbellar individus com, posem el cas, Hitler, Mussolini, Stalin, Franco, Putin, Trump o Netanyahu, entre tants altres (cosa que ja fan amb escreix els seus partidaris d’ahir, avui i sempre).

En el sentit contrari al rei nascut a Montpeller, un altre col·lega seu en açò de la governança àulica i també d’origen ultrapirenaic eliminà de quall la seua obra i el conjunt de la Corona d’Aragó, decretant la Nova Planta amb la unitat política i lingüística imposada als derrotats. Un acte que té els seus partidaris, també a casa nostra, per allò -dic jo- d’equilibrar els sentiments. A l’acció es contraposa la reacció, i així seguim dels segles pels segles.