Adéu Antonio!

Ahir ens deixava un home bo en el cor de la serra Calderona, a Segart, el poble on decidí passar com a sacerdot la resta dels seus dies; al remat, el lloc on més temps va viure i en què fou rector de la seua parròquia fins 2019. Si la memòria no em falla, Antonio Ballester Ballester ha mort als 91 anys, una edat provecta que acceptava amb sorpresa per haver estat generosa amb ell, un de tants xiquets de la guerra dels que encara en queden com a testimoni d’un temps terrible que els feu eixir de la desraó i la misèria, en definitiva sobreviure, i aspirar a reconstruir un món millor, més amable, que és el que els ja majors i més joves hem heretat.

Clar que el seu món, ara nostre, resta lluny de ser el que veritablement anhelaven. Per molt d’esforç que feren per a surar, mai no s’arriba a l’ideal a què es desitja i es fa el que bonament es pot. Tanmateix, en aquells temps de crua postguerra, cadascú trià el camí que recórrer atenent la seua personalitat i circumstàncies. El meu pare, pròxim als 90 i en una situació de dependència, trià el comerç tèxtil com Antonio i tants altres de la seua generació decidiren ingressar en el seminari en una època en què les vocacions experimentaren un creixement exponencial.

Uns i altres, civils i religiosos, sobretot des del pontificat de Joan XXIII, veieren en l’Església una apertura als problemes socials com mai s’havia donat abans, particularment en un país en dictadura que a dures penes s’anava obrint a l’exterior i en què es seguia perseguint la dissidència amb la presó, la tortura i la pena capital. Un context que no impedí que les idees progressistes anaren penetrant i, a poc a poc, impregnant aquells joves fills accidentals del Movimiento Nacional i del franquisme que es resistien a perdre l’esperança en el canvi.

Mossén Ballester, després de les primeres experiències com a sacerdot a Burjassot, va recalar a Meliana en els inicis de 1970 com a rector dels Sant Joans, una parròquia mitjana en què va viure de la mà dels seus contemporanis la fi de Franco, la transició i l’arribada de la democràcia. Moments de gran il·lusió, no exempts de dificultats, que ell va viure en primera persona quan el règim es diluïa i a molts dels seus feligresos els pillà amb el peu canviat. Situació que també afectà al primer ajuntament democràtic i que assolí fites controvertides com la retirada de la làpida amb els màrtirs de la Guerra Civil que s’exhibia als peus del campanar, en la façana principal del temple, amb l’objectiu de canviar-la per una altra que apel·lava la la reconciliació.

No puc ni imaginar-me els conflictes que al rector li ocasionà aquest acte fraternal, sobretot -com deia- quan les forces vives del franquisme estaven ben presents a Meliana i a totes les localitats d’Espanya. La qüestió és que, passada l’efervescència amb el transcurs dels anys, Antonio Ballester proseguí la seua tasca pastoral mentres el poble creixia, alhora que es preocupava com potser ningú abans que ell d’investigar sobre els orígens de la població i la seua església i ermites. Tasca en què fou decisiva la seua amistat amb el professor i medievalista Mateu Rodrigo, acostumat a visitar arxius com els de la Catedral, del Regne de València i de la Corona d’Aragó.

Fruit d’aquest interés per la història i l’art, Ballester deixà bona prova en l’Arxiu parroquial -un dels pocs que no es van perdre entre 1936 i 1939-, i no només això, ja que als més joves interessats per la matèria ens oferia tota classe de facilitats per consultar-lo i assabentar-nos de la seua peculiaritat.

Quan arribà l’hora de l’acomiadament en 1990, mossén Ballester -persona profundament espiritual- no dubtà en escollir un poblet com Segart, al Camp de Morvedre, per a seguir la seua labor pastoral en un lloc on feia anys que no residia cap rector, alhora que dedicar-se a meditar. Des de l’església de la Puríssima Concepció revitalitzà festes i tradicions amb el mateix fervor que oficiava la missa, convertint-se en el complement que, sobretot la gent de certa edat, necessitava a diari.

La casa abadia annexa al temple fou el seu refugi, a la que s’accedeix per una placeta adornada amb testos amb plantes i flors a la manera d’un improvisat jardí urbà. Una modèstia que no imperí a mossén Ballester impulsar la beatificació de mossén José Bau Burguet -també rector de la parròquia-, intervindre en la reforma del temple, publicar un llibre coral en commemoració del seu segon centenari, reformar l’alberg diocesà i el via crucis amb l’ermita del Calvari. Gràcies a ell vaig visitar per primera volta la cartoixa de Portaceli (Serra), doncs admirava sobre manera la vida solitària dels cartoixans, i el convent franciscà de Sant Esperit del Mont (Gilet).

Hui serà el seu soterrar a Segart, el poble que li oferí una segona vida plena sense necessitat d’ingressar en un orde monàstic, ja que en ell va trobar la serenitat i la pau, eixa que tant es resisteix a formar part natural de la humanitat per la pròpia desraó humana.