Aznar, Josemari en la intimitat

Dels polítics amb veritables responsabilitats en algun moment que encara pul·lulen per l’actual escenari públic estatal, cap de tots representen millor l’esperit ranci espanyol que González i Aznar. No debades, un programa tan mordaç com El Intermedio els dedica algunes seccions impagables: “Aznarito y Felipón”, “La iglesia aznariana” i “¿Quién es Felipe González?”, en què El Gran Wyoming, Dani Mateo i Isma Juárez -particularment els dos primers- ho broden insuflant bones dosis de sàtira a les polèmiques accions dels dos grans representants del PSOE i del PP en el passat, qui es resisteixen a deixar córrer l’aire i desaparéixer d’una bufada -directament, vaja- per a recalar definitivament en les seues respectives vides privades. Un i l’altre -quasi coordinadament- no hi ha setmana que no pontifiquen i, amb les seues explosives declaracions, soscaven el govern de Sánchez i posen en qüestió el mateix sistema democràtic que el sosté legítimament.

Sense contemplacions, ambdós personatges s’explaien ben a gust i sense cap remordiment en un tour de conferències infinites pertot arreu o des de la seu de FAES respectivament, tant se val. La qüestió és seguir donant classes de democràcia des de sengles experiències com a presidents de l’estat. Classes -per anomenar-ho d’alguna manera- que no crec que la ciutadania demane pel ressentiment i venjança que solen traspuar sense filtres, a la jugular en diríem.

Dels dos, González dona bona prova de quin tipus d’esperit niua al seu interior encara que se senta infal·lible, un sabut que va eixir del govern amb una “X” penjant com l’espasa de Damocles sense resoldre del tot, per allò del terrorisme d’estat mitjançant els GAL, entre altres perles que aplanaren el camí d’Aznar. Un tipus menut, però arrogant com a pocs que, investit com a president de Castellà-Lleó, no dubtà en trasvestir-se de Cid desafiant el sentit de la vergonya, o siga del ridícul: què pretenia emular amb la disfressa? Vist amb certa perspectiva, la que donen els anys i ens situen al present, la imatge d’un polèmic cabdill quan Aznar mai no renuncià del franquisme més ranci que encarna com a pocs. Sobretot en envoltar-se d’una qüestionable pàtina de democràcia -la que ell només entén- que per a res representa, així com els valors constitucionals a què sol referir-se en els seus solemnes i venjatius sermons d’ultratomba en la línia del seu aprenent i deixeble predilecte Abascal. Obliden-se de Feijóo i, en tot cas, anteposent-li a l’Ayuso, una màquina en generar fem només obri la boca.

Aznar no ha demanat encara perdó per res: per envoltar-se de corruptes sent president, a les proves, tossudes, cal remetre’s, per posar en l’òrbita privada autèntiques joies de la corona de l’esfera pública, per intervenir en la Guerra d’Iraq, per l’accident del Yak-42, per les mentides al voltant de l’atemptat de l’11-M, per… Orgullós fins el lleu, rancorós en grau superlatiu i hipervalorat en el PP pels seus corifeus és el principal llast dels populars, que naufraguen a diari entre la seua lamentable empremta i la dels seus veritables fills putatius: els integrants de VOX. Un drama que enroca el PP fins contradir-se sovint i que pregona un odi visceral a través d’Abascal, un borinot que sense fer no res de veritable profit i sentit responsable d’estadista viu de rendes amb un mestre tan assenyalat.

Josemari en la intimitat, la mateixa privadesa en què solia parlar català, però només quan necessità els vots de Jordi Pujol per a governar. Menut individu! Quanta hipocresia concentrada!