DE L’ANY FUSTER AL DE SOROLLA, DUES VISIONS D’UN MATEIX PAÍS

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

​Quan encarem la recta final de l’any dedicat a Joan Fuster i el que el seu llegat intel·lectual significa –commemoració que no haguera estat possible de governar en la Generalitat la dreta-, està a punt de començar-ne un altre en què Joaquín Sorolla acapararà totes les atencions. Quan morí el pintor prop de Madrid feia poc que el pensador nasqué a Sueca, com veurem un nexe d’unió que no és tal, només una curiosa coincidència.

​Al contrari que l’obra de Fuster, la de Sorolla agrada a gairebé tothom. Tant, en diríem, que de segur que des del Consell presidit per Ximo Puig van a acabar de culminar la tasca mampresa per l’encapçalat al seu dia per Joan Lerma, poc després d’inaugurar-se l’IVAM, seguit pel de Francisco Camps anys més tard, per allò d’ofrenar noves glòries a Espanya -que això ho pague jo, pensà l’aleshores MH, amb els diners dels contribuents de l’extinta Bancaixa per obra i gràcia del seu infaust president, José Luis Olivas.

​Mentre el suecà es convertí en el principal pensador valencià des de la Ribera Baixa, el pintor acabà de catapultar-se a Madrid estant. Mentre el primer conreà la seua valencianitat sent fidel a una llengua i una cultura comunes i infravalorades (perifèriques, si se vol), el segon exprimí la pròpia per a triomfar definitivament amb la“Visión de España” per al multimilionari nord-americà Archer Milton Huntington. L’un i l’altre acabaren els seus dies a peu d’obra, treballant en el que millor sabien fer: escriure i pintar, respectivament.

​Joan Fuster ben bé pogué ser un imatger, com ho fou son pare, tret que, de seguir el seu exemple, molt probablement hagués acabat executant imatgeria religiosa per a viure després de la Guerra Civil. Una pràctica mai no reconeguda fins avui mateix pels historiadors de l’art malgrat l’excel·lència assolida pels tallers valencians, dedicats durant dècades a bastir d’escultures religioses els temples que havien estat devastats durant el conflicte. Però no fou així i no sabem realment on haguera arribat Fuster com a escultor o, qui sap, pintor.

​Joaquin Sorolla també podria haver-se dedicat a altres menesters, sobretot tenint en compte que, sent menut, quedà orfe i aviat hagué d’enginyar-se-les per a sobreviure a l’adversitat. La vida depara sorpreses i el que podia haver estat un manyà en quedar a càrrec dels seus oncles, contra tota lògica acabà deixant a la posteritat prou més de 2.000 pintures, a més de ser el pintor predilecte dels valencians i dels més cotitzats encara.

​No cap dubte que ambdós, Fuster i Sorolla, foren persones extremadament treballadores, fins cert punt genials en els seus respectius quefers. Tanmateix, la València que un i l’altre representen responen a interessos diferents perquè la retraten en diverses èpoques i distints enfocaments. Fuster tracta a contra-corrent el que a molt pocs interessava, inclús des del cap i casal, Sorolla capta sobretot l’instant –primer a València i després a la resta d’Espanya.

​L’any Fuster acaba amb castells de focs artificials: la seua obra completa publicada, monografies diverses, biografies, documentals, conferències, seminaris, jornades, congressos, noticies de premsa i la divulgació de la seua contribució al país des de l’escola a la universitat. Malgrat tot, Fuster seguirà suscitant controvèrsia i el seu llegat disparitat d’opinions. D’ací un any, els homenatges a Sorolla s’hauran substanciat segurament amb grans exposicions, l’ampliació de la seua sala al Museu de Belles Arts de València, nous catàlegs i estudis redundants que no crec que aporten molt més al que no fa tant es va escriure sobre ell i la seua producció. També amb la revalorització econòmica de la seua obra i un ampli consens favorable entre l’opinió pública valenciana.

​Tot i això, insistim, mentre Fuster entreveu l’horitzóen les seues disquisicions, Sorolla es deté sovint en l’instant, a penes un sospir que –abans d’ell– captà com potser ningú Pinazo. Pot ser que ací radique gran part de la seua popularitat, doncs una imatge val més que mil paraules i els valencians som més proclius al pensat i fet que no pas a la meditació.