De què és símptoma el caos ceutí?

Quants joves passaren la frontera marroquí per a entrar sense cap restricció a Espanya? 40, 50, 70, 100.000? Quants més es quedaren en l’intent? Les xifres aborronen, sobretot quan ho feren en poc més d’un parell de dies davant la premissivitat alauí i la impotència espanyola.

Un fet estranyament no previst (¡?), segons les màximes autoritats estatals, però que amplifica l’esdevingut en 2021 i que tot indica que podria repetir-se amb major volum de joves en endavant. No ens enganyem, quan al Marroc l’interesse moure fitxa de bell nou en eixe sentit, la tensió tornarà ‘cívicament’ sense disparar-se un sol tir, encara que tensione la ciutat autònoma i active el protocol d’intransigència de les (ultra)dretes espanyolistes, necessitades de carnassa per atemptar contra la legalitat vigent, com un ariet i criminalitzar (cosificant) el drama de milers de joves ignorants, pobres de solemnitat i influenciats sobre manera per màfies, les més grans de totes les que fabriquen i distribueixen sense cap control les fakes per mitjà de les xarxes (propietat, entre altres, de perills públics com Elon Musk). Per cert, em pregunte sovint quin sentit té veure tants (i tants) Tesla circul·lant per les nostres carreteres i carrers, què hi veuen els seus propietaris i usuaris habituals en fer cada vegada més ric a aquest individu megalòman i disbaratat, a més de multimilionari per vici i no molt amic d’Europa.

El ben cert és que la comunitat internacional no s’ha distingit precisament per condemnar (molt menys amb unanimitat) la fèrria dictadura marroquí dirigida per un monarca absolutista resident a París, com se sap aliada dels Estats Units d’Amèrica des que fora el primer estat en reconéixer la seua independència, recentment d’Israel (malgrat el genocidi jueu envers el poble palestí, tan musulmà com el del país magrebí) i, ja posats, d’Itàlia, Finlàndia, Dinamarca… països de la UE incomprensiblement crítics amb l’executiu presidit per Sánchez. Un desgavell que explica els preocupants viaranys pels que transita actualment l’Europa socialdemòcrata, la qual ha aprés ràpid de Trump a l’hora de desqualificar els seus socis i aliats tradicionals.

La realitat de fons, que inexplicablement no pareix tindre repercussió interna al Marroc, és la misèria que manifesta gran part de la seua població -particularment la més jove i atenta al que esdevé al món, també carn de canó de mentides virtuals-, taló d’Aquil·les d’aquests moviments multitudinaris a la busca del paradís que no troben en el seu país, agrandat amb la incorporació a la força del Sàhara occidental. Font de conflictes i de riquesa per al monarca alauí i el sistema que manté la dinastia i alhora es beneficia recíprocament. Població usada sovint com a eficaç exèrcit, tan desarmat com famolenc, amb què posar entre les cordes les fràgils fronteres europees al Magreb; dic d’Europa i no només espanyoles per allò d’assabentar la resta d’europeus (els agrade o no) que Espanya és Europa i no que Àfrica acaba als Pirineus.

És difícil de creure que el triumvirat format per Mohamed VI, Trump i Netanyahu isca vencedor d’aquest drama ceutí en què han participat entre 50 i 100.000 joves i n’han mort vora de 100. Més increïble és la posició d’alguns països de la UE, totalment interessada per haver governs ultres i tensar encara més la difícil posició espanyola. Me pregunte obertament si els danesos ja han oblidat l’adhesió de l’executiu a la unitat de Groenlàndia enfront les tentatives de Trump, igualment que els finesos, el país dels quals és veí de la Rússia expansionista de Putin. Poca broma quan ningú pot alçar el dit per si sol sense comptar amb la solidaritat del veí en aquests afers i en altres més sempre de plena actualitat.

Per acabar, no podem deixar fora de l’equació la situació en què es troba el consell de ministres i el seu president, resistint tota mena d’infortunis (deixe’m-ho ací), exabruptes de difícil qualificació i cada volta més debilitats. Que no ens agrade el que està per vindre de convocar-se les eleccions (que no ens agrada en absolut) no vol dir que el fet d’aguantar el tiró més encara ens done alguna esperança a curt termini, quan és palpable i manifest que la crispació es cobra a diari les seues víctimes que, atordides, només fem que patir la defensa numantina d’uns i l‘atac en tromba dels altres. Els primers com a garants d’una convivència possible, els segons com a heralds d’una esvarosa legitimitat que, a l’hora de la veritat, se’ls esmuny de les mans en els comicis generals i després d’ells en no poder governar. En cas de donar-se el canvi en La Moncloa finalment, el presumible nou inquilí gestionarà millor els incendis prevenint-los com cal? Posarà en el seu lloc al Marroc perquè l’amenaçant èxode massiu no torne a passar? Intuïsc que, uns per altres, és a dir, tots plegats tenim la resposta.