Deixar de combregar amb rodes de molí

Mai vaig cantar el “Cara al sol” en un temps en què encara s’entonaven els seus fragments guerracivilistes tants anys després. No tingueren la mateixa sort altres coneguts, escolars tots, que hagueren de fer-ho en l’escola. Molts, com un servidor, érem molt xiquets en la darrera etapa del franquisme per adonar-nos del que significava una dictadura com aquella. Tanmateix, celebràrem efusivament el traspàs de Franco pels tres dies de festa que vam tindre enmig del curs. La inocència no entén sempre del per què de les coses.

Aquells dies sense classe, però, no es semblaven gens als caps de setmana i les festes a l’ús. Pocs xiquets eixiren als carrers a jugar, en TV només hi havia música clàssica en consonància al dol oficial governamental i l’ambient general es dirimia portes endins amb temor i incertesa.

Mai, com deia, vaig participar en actes (extra)educatius del règim, segurament per atzar, com tampoc vaig pertànyer a cap de les seues organitzacions juvenils, com OJE, encara que al local que tenia al meu poble sí que entrava alguna vegada a jugar al futbolí abans que el clausuraren. No era eixe l’ambient en què, com molts altres, ens criàrem a pesar que les forces vives de Falange i el Movimiento Nacional estaven ben presents en la societat encarnades en gent adulta.

Eren temps en què l’església es plenava de fidels, els homes a un costat i les dones a l’altre (les més majors cobertes amb vel negre), malgrat que en les litúrgies dedicades als menuts l’aperturisme era evident de la mà dels capellans més joves.

Durant la Transició, mentre cursava els darrers anys de l’EGB en el col·legi públic, s’acabà la discriminació per sexes que havíem viscut en la infantesa, mentres desapareixia la tanca reforçada d’arbrets que separava els patis femení i masculí. Una etapa on la incorporació de joves mestres i l’alliberament docent de molts dels veterans fores decisives en eixe tram final de l’educació primària.

Les campanyes electorals i les eleccions les vam viure amb l’alegria pròpia dels adolescents, per l’efervescència de les formacions polítiques i la quantitat de cartells i propaganda que empraven en un ambient general de renovació.

La vida seguia i, aviat, començàrem a veure televisions a color on brotaven programes a què no estàvem acostumats mentres anava consolidant-se la democràcia i s’aprovava la Constitució. Moment en què comencí batxiller i, per primera vegada, haguí d’eixir del poble a estudiar. Fou a l’institut de Massamagrell, on, durant uns cursos, vaig experimentar una llibertat inaudita que mai més he sentit, quan la democràcia donava els seus primers passos i era palpable certa indefinició en l’estructura del nou Estat i de la (pre)autonomia, batalla de València i colp d’Estat inclosos. I així anaren passant els anys i els cursos quan accedí a la universitat, una institució ancorada que començava a renovar-se profundament mercès al nou professorat que recalava en ella i les noves idees i dinàmiques de què era portador.

Conte tot açò, quan les infraestructures eren força deficitàries (encara ho serien fins que no s’accedí plenament al Mercat Comú Europeu, avui UE), perquè, des de la meua modesta perspectiva, aquella societat necessitava desempallegar-se de vora quaranta anys de dictadura i, alhora, de Falange, Fuerza Nueva i tot allò que la representava anacrònicament. De fet, sense entrar en detalls ni ser escrupolós, el nivell de vida d’aleshores canvià 180º en les dècades següents. Tant que a penes em reconec jo mateix en eixe aspecte, sense anar més lluny. No puc ni imaginar-me el que al seu si pensaria i pensa la gent gran nascuda entre els anys ’20 i ’40 -i, si m’apuren, els anys ’50- del segle passat. Veritables testimonis del canvi. Una transformació en positiu, generalment, i en tota regla inaudita en qualsevol temps passat.

Per què referisc tot açò, precisament perquè m’indigna sobre manera comprovar com un sector de l’actual societat espanyola -la major part desconeixedora del que relate i en gran part nascuda després de 1975- clama per tornar arrere sense contemplacions i reviure una època ominosa comparada amb el present; quan mai abans, mai pels segles dels segles, s’ha viscut tan bé i en llibertat. Em faig creus de la ignorància que s’autoimposen per a detestar tots els avanços aconseguits per tanta gent i amb tant d’esforç i, també, sacrifici.

Si a algú li serveix de reflexió, benvinguda siga, però no ho crec perquè aquesta mena de gent no llegeix textos tan llargs i menys en la llengua pròpia -eixa que tant critiquen i mai no usen. Almenys que quede constància de l’aberració que suposa reivindicar idees, ideologies i símbols retrògrads, a més de tergiversar la història (sovint amb violència inclosa), que només han comportat injustícia i patiment per a una immensa majoria, de què -curiosament- formen part ells mateixos per a més inri. Cal deixar de combregar amb rodes de molí.