Desficiosos, i alguna cosa més

Des que el nom de Rodríguez Zapatero es ve vinculant públicament al de Julio Martínez, sobretot després de l’empresonament del darrer l’11 de desembre de l’any passat i la seua compareixença en la cambra alta el 9 d’abril, la curiositat per veure el rostre de l’empresari i com actua no deixen indiferent ningú. El primer que vaig pensar en conéixer-lo a través dels mitjans de comunicació és: com aquest individu es feu amic de l’expresident? (cosa que també ha declarat Zapatero en ser preguntat per la qüestió), especialment si -amb més informació a l’abast- se sabia de l’antiga relació hi haguda entre Martínez i Zaplana. Una amistat perillosa de què -suposem- l’exmandatari estaria assabentat atesa la situació penal del de Cartagena, només condicionada per la seua malaltia.

Certament, veient la cara i l’actuació de l’emprenedor d’Elda, costa imaginar a simple vista com dues persones tan diferents, a priori, pogueren mantenir en el temps una relació d’amics. Més encara si observem les actuacions públiques de Zapatero en els mítings de la campanya andalusa, bolcant-se humanament amb la candidatura de María Jesús Montero i al costat de Sánchez. Alguna cosa no quadra, amb certa perspectiva, o, ja posats, quadra tot. Si li donem el benefici del dubte: senzillament hi ha una disparitat de personalitats que fan difícil pensar que Zapatero anara més enllà d’una relació -diguem-ne- formal; pero si, contràriament, donem credibilitat al sumari conegut fins ara la posició de Zapatero es torna extremadament vulnerable, en poder haver participat activament (per acció o omissió) en determinats negocis il·lícits mentres mantenia una agenda pública al servei del PSOE com a expresident de l’estat.

Res m’agradaria més que Zapatero no haguera caigut en la temptació dels diners fàcils, tan golosos quan es tracta d’usar l’agenda de contactes privilegiats consubstancial a la seua trajectòria política, però se’m fa difícil imaginar a hores d’ara que no ho haguera fet després de publicar-se les primeres actuacions de la UDEF i del propi jutge. A més a més, estant tan properes les declaracions dels implicats directament en el cas Koldo, en particular les de l’exministre Ábalos, que sap més pel que calla que pel que ha declarat fins ara en seu judicial. En realitat, com assenyala el sentit comú, una coincidència d’interessos potser cridanera independentment de la naturalesa dels casos jutjats.

Que Sánchez no coneixera la doble vida d’Ábalos i Santos Cerdán sent tan pròxims a la seua figura és difícil de creure -a mi em costa molt-, però que també ho fora la del seu valedor polític des de fa anys no és creïble. Dit d’una altra manera: Ábalos fou qui tingué un paper estelar en la moció de censura a Rajoy com a premi per la seua fidelitat en els moments més crítics de Sánchez, Santos Cerdán fou l’interlocutor davant Puigdemont per a salvar el govern de coalició en una situació agònica, mentres Zapatero anava i tornava de Veneçuela sense deixar de ser un actiu en la defensa dels valors del PSOE i, més extensament, de l’esquerra, òrfena de referents de la seua talla.

Crec que Sánchez farà bé en deixar de perseverar en la missió -no sé si des d’ara mateix suïcida- de convocar eleccions per a juliol de 2027 i, a més, presentar-se de bell nou com a candidat, no perquè no tinga legitimitat per a fer-ho sinó perquè el pes de les evidències assenyalades és massa pesat per allargar l’agonia, sent plenament conscients de que unes noves eleccions anticipades suposaran que Feijóo i Abascal puguen conformar un nou executiu, el qual comportarà el perill de subvertir el progrés de la societat amb polítiques disruptives que ja estan experimentant en les autonomies on governen. Un escenari més que reaccionari, dit siga de passada, que no per legítim esdevindrà un llast que costarà anys redreçar i molts patiments innecessaris.

Una atra qüestió és a què es dediquen els expresidents una volta conclosos els seus mandats, encara desficiosos i desitjosos d’intervindre en negocis particulars com en assumptes de naturalesa política. Quelcom que caldrà engaltar aviat per evitar situacions com les que travessa Zapatero, però que, inopinadament, poden tastar González, Aznar i Rajoy (aquest darrer només prestant declaració en els judicis de la Gürtel i la Kitchen) en qualsevol moment. I tot açò amb condiments com els casos Begoña Gómez, David Sánchez, Leire Díaz, Taula, Montoro… en distintes fases procedimentals.