El gestor que menteix… lladrant
Sánchez recordava sovint en el debat el paper decisiu d’Abascal en el present del PP i, especialment, en el cas que hipotèticament Feijóo guanyara les eleccions, perquè ací rau la clau del debat: en la figura de l’absent. Al remat, qui mitigarà l’ànsia gestora del gallec i el reconduirà a un extremisme inèdit en la democràcia espanyola, en cas de donar-se la infeliç circumstància.
Del debat oferit per l’Academia de la Televisión podríem dir moltes coses, sobretot una: no pot decidir unes eleccions. I no ho pot fer perquè, en realitat, el candidat popular no deixà de lladrar mentides mentre que el socialista li’n replicà poques des de l’assossec. Dues postures diametralment oposades de dos tipus que no es poden ni veure, però que deixaren clares algunes consideracions.
¿Com pot arrogar-se un presumpte gestor de la cosa pública a nivell estatal haver guanyat el debat si, a més d’interrompre recurrentment el seu interlocutor, no ha parat d’amollar troles? ¿Com és possible presentar-se com a un impol·lut líder conservador si el seu partit és l’únic de la democràcia espanyola condemnat per corrupte? Perquè el que feu Feijóo no és una altra cosa que agredir amb qui deia que dialogava, entretallant premeditadament les seues argumentacions per allò de donar la sensació de tindre la veritat. Evidentment, la seua, com hem dit, farcida de mentides.
Mentrestant, Sánchez adoptà una postura potser massa condescendent. Tampoc era qüestiò de posar-se al nivell del gallec -gairebé investit d’un pseudoAbascal-, però sí podria haver-li refutat algunes de les falsedats més grosses per evidents.
Com deia, no crec que el debat haja ajudat seriosament a cap indecís a posicionar-se més per l’un que per l’altre. En tot cas, haurà reafirmat els seus respectius votants d’estar en el costat correcte (o. potser, menys dolent). La realitat, però, és que en unes dues hores no hi ha temps per a pràcticament res, a no ser que algun dels contendients tire públicament la tovallola fent-se l’harakiri.
Resumidament, sent dos pesos pesants, hi ha més formacions que podrien haver donat més joc en el debat, sobretot de cara a uns comicis en què -com deia fa uns dies- hi ha dos blocs clarament enfrontats: el neoliberal-fatxa i el socialdemòcrata d’esquerra. No n’hi ha més. O s’està de part dels primers (Feijóo-Abascal) o dels segons (Sánchez, Colau, Montero-Rufián), amb el permís de moltes altres formacions de caire nacionalista, tant de tall conservador com, sobretot, progressista.
De fet, i per acabar, Sánchez recordava sovint el paper decisiu d’Abascal en el present del PP i, especialment, en el cas que hipotèticament Feijóo guanyara les eleccions, perquè ací rau la clau del debat: en la figura de l’absent. Al remat, qui mitigarà l’ànsia gestora del gallec i el reconduirà a un extremisme inèdit en la democràcia espanyola en cas de donar-se la infeliç circumstància. Vegen si no el que esdevé des de fa temps a Andalusia, Castella-Lleó, Extremadura, les Illes Balears, Múrcia o el País Valencià, on governa el PP, però absolutament condicionat pel seu soci que, quan ha decidit eixir-se’n de l’executiu, és qui -en franca minoria- marca el seu full de ruta. Si ho prefereixen, de qui depén la seua pròpia supervivència. Dues formacions, al capdavall, que no són més que la mateixa cosa: el retrat nítid de la involució mig segle després d’assaborir la democràcia. Qui ho anava a dir?
