El mundial, Espanya i el món

El Mundial 2026 és, sens dubte, fidel reflex de la societat actual. Només cal comprovar la seua organització entre tres països -encara que totalment capitalitzada per un d’ells- per a entendre qui decideix en l’esport i més enllà d’ell. Mentre Mèxic i Canadà han exercit de figurants, Estats Units d’Amèrica s’ha convertit en el centre neuràlgic de la competició. Vegen si no a un tal Infantino fent el ridícul més espantós davant Trump abans de l’esdeveniment i, més encara, quan aquest darrer l’obligà a llevar-li la tarjeta roja a un jugador de la seua selección botant-se tota la reglamentació i la més mínima decència professional.

Però les coses no acaben ací, malauradament, doncs qualsevol que haja vist algun dels partits de futbol se n’adonarà sense massa esforç de les malifetes d’un VAR pervers que, salomònicament, contribueix més a desnaturalitzar la seua pràctica competitiva que a impartir veritable justícia arbitral. Quants fora de joc amb perill real de gol s’han xiulat per insignificàncies com una mà, un colze, mig peu, un dit o mitja cara, ves a saber, a penes avançades quan es traça la línia fatídica de la justícia virtual? Quants gols s’han anulat pel mateix motiu o per una falta sense la major importància comesa en l’inici d’una jugada portentosa rematada per un gol virtuós?

On s’ha vist parar el partit abans i després de l’equador de sengles parts? Que això es fera a països com Qatar es pot entendre, però que es faça a Nordamèrica té algun sentit? Després, els mateixos s’allarguen sempre entre 4 i 10 minuts (a voltes més encara), la qual cosa fa que allò dels 90 minuts quede per al record i la nostàlgia. La qüestió és trossejar el match i allargar-lo quan més millor i així seguir contribuint a que l’espectacle isca vencedor sobre l’esport.

Mentrestant, a Espanya sense anar més lluny, la política sembla fer-li la competència a la FIFA, on a Infantino bé podria emular-lo el rei emèrit (que faça el que faça ben fet està). Si no ell, bé podrien compartir-ho Feijóo, Ayuso i Abascal, tan condescendents amb el poder econòmic com insensibles amb la classe treballadora, mentre que el VAR i les noves regles futbolístiques -transformades de sobte en la justícia que tenim- s’apliquen a uns amb exagerada rapidesa, punitiva o no, mentre que altres semblen immunes a la seua acció. Hi ha àrbitres intransigents que esdevenen les veritables figures del partit, convertint l’arbitrarietat en regla, i hi ha partits que mai no s’acaben depenent de qui els jugue esperant que en el temps afegit, o de prolongació vaja, esdevinga el miracle en forma de sentència exculpatòria. Un desori, certament.

I així seguim mentre avança el mundial, amb el Trump de sempre celebrant un insòlit natalici, commemorant a través del seu personalisme el 250 aniversari del seu país i bombardejant Iran després d’haver signat un acord amb aquella nació. I no només això, reunint-se amb els socis de l’OTAN per seguir burlant-se de tots, continuar amb la dèria del rearmament a càrrec del PIB, amenaçant amb nous aranzels, perseguint immigrants pertot arreu i mirant a un altre costat mentres Israel segueix practicant l’ocupació territorial armada i el genocidi entre els palestins.

Total, un mundial on el futbol serveix de cortina de fum per a tapar les vergonyes d’estats com els EUA, però que alhora està contaminant-se a corre-cuita dels vicis inconfessables que envolten la seua pràctica per obra i (des)gràcia de dirigents com l’Infantino, més atents a afalagar als poderosos que no pas a vetlar per dignificar-lo i apostar per la seua puresa, cada volta més adulterada pels milions de dòlars que l’envolten i la notorietat que li aporta a un tipus tan adulador com nociu.