Els Sorolla Americans: l’art com a escapatòria

Qualsevol en el seu sa judici invertiria sobre uns 90.000 euros -euro amunt, euro avall- dels seus diners pel lloguer de cadascun dels 218 quadres que, de Joaquín Sorolla, es conserven a Nova York, els quals arribaran a València en uns mesos? A més, o sobretot, quan aquestes pintures van a vindre en condició de prestades per una sèrie d’anys, renovables de comú acord entre la propietat i la Generalitat. Institució que, a més de clavar la despesa en els pressupostos generals, a banda s’ha compromés a rehabilitar el Palau de Comunicacions (abans seu de Correus) per un montant d’uns 17.000.000 d’euros més. Una operació que, de moment, queda en stand by, però tenint en compte que la Hispanic Society of America novaiorquesa és la primera interessada en destinar l’esmentat edifici a l’exhibició dels seus Sorolla mentre romanguen al cap i casal. És a dir, la rehabilitació i musealització de la citada seu provisional es farà d’acord amb les directrius traçades des del cor de Manhattan, atés que els seus gestors volen que les obres s’adequen a l’exhibició de la seua col·lecció en particular i no a cap altra de diferent. Com una mena de subseu de caràcter monogràfic, vaja.

Com que la intervenció de l’antic edifici de Correus no pot realizar-se en la forma ni en la data previstes, la Generalitat i l’Ajuntament de València s’han compromés a desvestir mentrestant el Museu de la Ciutat i -provisionalment, mentres es resolga el començament de les obres en el palau de Comunicacions- remodelar-lo per a acollir el més aviat possible les 218 peces del pintor valencià. Total, una autèntica fortuna pagada pel poble valencià -ens agrade l’art i Sorolla o tot el contrari- que la Generalitat espera (ni de lluny ho té assegurat, per això el fet d’esperar) recuperar tornant a fer pagar els visitants -previsiblement molts valencians, a més de turistes (els quals sempre eixen beneficiats)- l’entrada a la mostra.

O siga, els valencians pagarem dues vegades l’ocurrència de Mazón -seguida fins a les darreres conseqüències per Pérez Llorca i Català: la primera amb càrrec als esmentats pressupostos i la segona via entrada. Mentres que els turistes (inter)nacionals només retran comptes una sola vegada en cas de vindre a degustar les essències mediterrànies llegades per Sorolla. Tal com esdevingué amb la tasa turística quan, en arribar el PPCV al poder, un aleshores ufà MH Mazón l’eliminà de quall quan anava a ser aplicada per voluntat del govern del Botànic II, amb el resultat sabut que el manteniment del serveis de neteja, acondicionament de les platges… recau íntegrament sobre nosaltres: els valencians. No dels hostalers ni dels propietaris dels lucratius pisos turístics, no. Del ciutadà de a peu.

Tornant a Sorolla, de qui es continua celebrant de forma ininterrompuda el seu any institucional des del llunyà 2023, incomprensiblement, i per adobar aquest desgavell majúscul, des de fa uns mesos algú s’ha tret de la copalta recuperar el monument que hi hagué en la platja del Cabanyal dedicat al pintor, obra de Mora i Berenguer, inaugurat en 1933 i arassat per la riuada de 1957. Quan un altre monument -diríem de compromís, també del mateix arquitecte municipal- el va substituir en la plaça de l’Armada Espanyola (1966). Un globus sonda pel que sembla en el que, curiosament, no s’ha implicat en absolut la besneta de Joaquín Sorolla, qui, com se sap, sempre s’ha oposat a un museu dedicat al pintor a la seua ciutat natal, però, en canvi, no perd l’ocasió per deixar-se caure i veure’s en primera fila sempre que es tracta de la producció del seu parent en operacions amb milions d’euros enmig, com és el cas dalt relatat on apareix a tota hora com a garant de que això sí l’interessa sobre manera.

Si, com és sabut, l’art és per se dipositari d’una sèrie de funcions, la que en concret va a prendre forma en a penes uns mesos a València se n’ix de tots els paràmetres coneguts -atés que l’autor mai no pensà en ella, òbviament: servir de cortina de fum a un desastre natural en forma de DANA, el 29 d’octubre de 2024, amb què el seu impulsor, com a MH president de la Generalitat, volgué compensar els seus greus dèficits com a governant premiant-nos amb aquest regal, decididament enverinat.

Som alguns els que ens hem manifestat en aquest sentit des de fa temps, cadascú a la seua manera: Juan B. Tormos, Alfons García, Jesús Civera, un servidor modestament… Inclús els hi ha que recullen firmes virtuals per a oposar-se a l’operació. La qüestió és que, vosté lector, prenga també una decisió sobre la conveniència o no d’utilitzar l’art com a escapatòria a càrrec d’un erari públic que té moltes altres prioritats abans de llogar per un temps unes pintures. Vegen si no la DANA o els incendis forestals  i les seues tràgiques seqüeles, l’educació i la sanitat públiques, els serveis socials… Poca broma.