Esquerres sense pedigrí

Rememorava despús-ahir Jesús Civera en el diari en què ha tornat a escriure el substrat intel·lectual que adobà convenientment el camí perquè el PSPV de Joan Lerma governara al llarg de tantes legislatures, abans que ho fera de forma incontestable el PPCV i després, tímidament (quasi demanant permís), el conglomerat que conformà el Botànic en sengles versions. El sagaç columnista, que en sabia molt d’aquella etapa per experiència pròpia, relatava uns fets i citava una sèrie d’intel·lectuals sense els quals no s’acaba d’entendre el llarg govern socialista i el que aquest va suposar per a la societat valenciana; grosso modo el que esdevingué entre l’aprovació de la Llei d’ús i la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, encara que aquesta darrera institució realment va nàixer amb el partit ja en l’oposició feia uns anys, liderat aleshores per Joan Ignasi Pla.

Una etapa optimista de creixement que va ser enfosquida per dues dècades de grans projectes i una corrupció flagrant a gran escala abans que tornara a presidir el Consell un altre socialista, Ximo Puig, ara amb el suport de Compromís i Podem durant dues legislatures tan efìmeres com insuficients vistes amb certa perspectiva. Sengles governs de coalició que prou feren -certament- en redreçar la credibilitat d’una ciutadania atònita, si més no noquejada, encara que aliens als aliats que havien lliurat en l’arena pública una duríssima batalla cultural als totpoderosos Zaplana, Olivas, Camps, Fabra i els seus correligionaris.

Al capdavall, de nou perdudes la Generalitat, els tres grans ajuntaments i les diputacions, i en plena efervescència d’un Consell ultradretà insensible amb el conjunt dels valencians, el full dels deures per fer a hores d’ara continua en blanc per l’esquerra aspirant a millorar els resultats electorals de 2023 i atrevir-se a poder fer-se amb un lloc més recognoscible entre l’electorat progressista, amb què poder aspirar a competir. A risc, com ja passà entre 2015 i 2023, d’arribar un dia a governar mancada del substrat intel·lectual necessari per a injectar-li -a més de legitimitat- credibilitat i continuïtat a les seues decisions i accions de govern, cosa que no va ocórrer durant els vuit anys dels Botànics.

 

Difícil tessitura, se m’antull, quan la situació cultural del país resta sota mínims per les contundents accions de la (ultra)dreta, dirigides contra la llengua, la institució que vetla per la seua normalització, l’educació, la sanitat i els mitjans de comunicació públics o el benestar social. Assaonades per la complexa reconstrucció dels danys materials provocats per la barrancada/riuada del 29-O i, més important encara, el dany moral que segueixen rebent les víctimes d’una catàstrofe humanament evitable que acabà amb la vida de 230 persones.

En conclusió, tot no es pot deixar només en confiar que la població es canse d’aguantar tanta ignomínia concentrada en tant poc de temps de bell nou, cal alguna cosa més que catapulte i consolide un possible gir a l’esquerra, quelcom que li conferisca consistència i relat als seus actors principals i que els ajude a transitar camins pedregosos. Farcits de dificultats conegudes i per conéixer. Tot no és arribar al cim per a mirar-se el melic (que això ja ho fa a la perfecció la ultradreta quan governa) sense tindre en compte la intel·lectualitat veritablement compromesa, aquella que -generalment independent tant com progressista- no deixa mai de combatre la injustícia, la irresponsabilitat i la corrupció. L’antídot als abusos anteriors i la justificació de regenerar molts dels amagatalls que sempre es deixen per resoldre per la tebiesa amb què s’acostuma, malauradament.