Fer vaga no és plat de gust

Desenes de milers de docents fan vaga des de l’11 de maig, no per gust sinó per obligació davant l’autoritat competent en la matèria, enrocada en la seua torre de cristall -o d’ívori, tant se val- des d’on veu el got mig buit ateses les llargues que els dona al col·lectiu a través de l’acció sindical. Típica maniobra de força per doblegar l’esperit d’un col·lectiu saturat de mentides i mitges veritats, l’escenari en què desenrotlla com pot la seua feina: ensenyar els més menuts i joves. Pedra angular de la societat present i futura, que no és qualsevol cosa.

La consellera, inflada de l’autoritat del càrrec, segueix negant-los atendre les seues legítimes peticions i considerant que el nombre de participants en la protesta no li lleva la son. Sobretot quan els números són tan sofrits depenent de qui els manege, més encara si ho fa l’organisme a qui s’adrecen els manifestants. Un relat tan vell que ja fa temps que deixà de sorprendre la societat, al capdavall, la que demanda condicions de treball dignes per als qui passen tantes hores al dia amb els seus segments més estimats i vulnerables.

És curiós, en aquest sentit, que la mateixa conselleria que espera impacient els sorolles novaiorquesos que ens van a costar als valencians un ull de la cara -l’antiga estratègia de la cortina de fum per a tapar misèries (in)confessables-, és precisament la que els nega el pa i la sal als que conformen una de les baules més precioses de la societat, encarregada d’ajudar a conformar la personalitat de centenars de milers d’estudiants en edats tan tendres i, per això mateix, sensibles a la falta de mitjans de què tots plegats pateixen. No es tracta només de sou del que es queixen els docents -que també i amb tota la raó-, posen el crit en el cel per la insuficiència i precarietat de les instal·lacions públiques, per ratios incompatibles amb l’ensenyament de qualitat, per la rancúnia de l’administració en cobrir les baixes, per l’absència de suficient personal per atendre la diversitat que es dona en les aules, per l’excessiva burocràcia… i per la dignitat de l’ensenyament en valencià.

Avui, tal com ha esdevingut fins ara, hi haurà una nova concentració multitudinària a València i altres ciutats valencianes. Fins a quan va a demorar la Generalitat atendre com toca el col·lectiu que ha ensenyat, ensenya i ensenyarà per pura vocació? Que no són diners ben invertits? Ho són en canvi els destinats alegrement, posem per cas, als sorolla beneficiant una entitat cultural nordamericana? Una miqueta de trellat haguera resolt sense necessitat de la vaga aquesta bipolaritat institucional, entestada, a més, en invertir en el sector privat en perjudici del que és de tothom.

La vaga els va a costar als que la fan un dineral, però ahí estan perseverant pel benefici col·lectiu i de la comunitat escolar, no només del seu sector professional. Quelcom que no haurien d’oblidar la resta d’afectats en qualitat de pares, mares i iaios que no desitgen una altra cosa que el benestar del seus, mitjançant l’abnegada acció formativa i educativa dels docents. Com dèiem, la pedra mestra sobre el que descansa el present i el futur de tothom.