Galeries dels Horrors (Valencians)
El món a l’inrevés encara que semble una flagrant contradicció, quan resulta que bastants dels líders polítics electes pels valencians en període democràtic no només han estat immersos en casos de corrupció o d’altra naturalesa delictiva sinó que, a més a més, han estat condemnats en ferm o encara no han estat jutjats.
Acostumats a veure fitxes policials en les pel·lícules del gènere, o rostres de delinqüents en cartells penjats en els westerns, solem associar aquestes peculiars galeries amb individus que han comés delictes i, per això mateix, estan fitxats o estan en busca i captura. Un film que se precie en ambdós gèneres, com en altres diversos del seté art, no pot obviar identificar el malvat perquè l’argument de la narració cobre sentit i la virtut es contrapose clarament a la maldat.
Eixa praxi, diguem-ne, narrativa també es troba d’alguna manera representada en les institucions de manera diametralment oposada a la descrita amb anterioritat, ja que les galeries de retratats que solen exposar-se en determinades sales de caràcter públic s’encarreguen de fer ostentació d’aquells individus que, en algun moment, han sigut els seus màxims representants. És a dir, com una forma d’enorgullir-se de suposades personalitats que han arribat a assolir poder i l’han exercit durant cert temps després de la celebració d’unes eleccions.
Lamentablement, però, aquestes galeries no serveixen sovint per a ventejar la virtut, precisament. Més bé tot el contrari, com qualsevol pot comprovar sense eixir del País Valencià. Vegen si no les galeries de retrats on apareixen personatges com Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps (bé és cert que declarat en seu judicial no culpable) i Carlos Mazón (no investigat pel jutjat, almenys de moment) en la Generalitat; Julio de España, Milagrosa Martínez, Juan Cotino i Llanos Massó (fidel representant de l’ideari de VOX) en les Corts; o Alfonso Rus en la Diputació de València. Veritablement, autèntiques galeries dels horrors que, en visitar qualsevol dels edificis que tenen com a seu alguna d’aquestes institucions, pengen dels seus murs honorables.
Al capdavall, el món a l’inrevés encara que semble una flagrant contradicció, quan resulta que bastants dels líders polítics electes pels valencians en període democràtic no només han estat immersos en casos de corrupció o d’altra naturalesa delictiva sinó que, a més a més, han estat condemnats en ferm o encara no han estat jutjats. Un panorama que, com a mínim, convida a la reflexió i posa en relleu què pretenen determinades formacions polítiques i, més encara, els seus líders ocasionals quan la llista de (pressumptes) delinqüents -entre altres individus- és tan llarga en tant poc de temps. Llarga i dolorosa quan l’electorat confia en la virtut dels candidats i aquesta confiança es veu truncada de soca-rel -i inaudita reiteració- pel funcionament opac dels seus partits i la cobdicia dels que els representen.
Una lliçò permanent, la de les galeries dels horrors esmentades, que no podem permetre’ns sota cap circumstància en esdevindre una burla permanent a la societat que els retratats representaren o representen. Un avís a navegants, també, sobretot per als partits polítics i la forma arbitrària en què s’organitzen i representen quan pretenen arribar al votant amb mitges veritats o, directament, mentides. A les proves, contundents, cal remetre’s.