Ignorants i maliciosos

Ells són els que han habitat La Moncloa abans que ho fera l’actual, el més vilipendiat de tots amb diferència per una oposició que no és capaç per sí sola d’accedir al poder central, ni tan sols abandonant aquella sentència de Jiménez Losantos de “maricomplejines” en abraçar a VOX amb entusiasme suïcida.

Com arribaren a la presidència de l’estat els nostres presidents -la major part ja ex- és una pregunta que, cada volta que passa més temps des de la instauració de la democràcia, fa què pensar sobre com s’ha anat construïnt la mateixa i a quin cost. Suárez, Calvo Sotelo, González, Aznar, Zapatero i Rajoy, en aquest sentit, representen en les seues diverses figures l’evolució d’aquesta etapa de creixement generalitzat, no exempta de problemes greus de base, començant pel funcionament opac dels dos principals partits de govern.

Mirant cap arrere, podem considerar l’etapa d’UCD, representada pels dos primers mandataris, com una mena de transició des del franquisme empoderat fins que la formació va desaparéixer i va nodrir amb la seua dissolució tant al PSOE a l’esquerra com a Alianza Popular a la dreta, partit representat per Fraga, exministre de Franco a més de censor com a titular de Cultura. Tanmateix, vist amb certa perspectiva, qui fou González durant tants anys al capdavant de l’executiu a resultes del que hui veiem de la seua personalitat? Un polític que acumulà gran poder i que s’erigí en estendard d’una esquerra (quina de totes?) que sembla no ho era tant per les simpaties que despertava també en gent dretana. Un personatge que, des que deixà la política en actiu envoltat de greus escàndols de corrupció i terrorisme d’estat, s’aplicà en primera persona allò de les portes giratòries i convertí la seua vida en una mena de conferència ambulant permanent aprofitant el seu tiró, carisma i experiència. Fins el punt d’ocasionar-li greus conflictes a la formació a què encara pertany en un viratge dialèctic sense fi cap a la dreta més rància i troglodita.

Quelcom que el seu successor no va tindre que experimentar en provindre del franquisme sociològic i del partit fundat per Fraga. Amb el permís de González, el president més nociu, rancorós i venjatiu que hem patit, sobretot després de perdre les eleccions en 2004, quan la premsa amiga ens va vendre allò del “milagro económico español”, tenint en compte que aquest suposat miracle només consistia en desfer-se d’algunes de les joies de la corona de l’esfera pública de la mà d’un tipus com Rato. Quasi res. Aznar, a més d’aplicar-se allò de les portes giratòries formant part, a més, d’una empresa privatitzada pel seu govern, acabà en la presidència de FAES, el laboratori d’idees (males) del PP, com a hereu de l’AP franquista. Què hi podem dir d’aquest tipus que no es veja a diari mentres pontifica a colp de sermó alliberador contra els usurpadors de la legalitat vigent encapçalats per Sánchez? En fi, menut individu.

Zapatero fou una sorpresa, tant en la seua elecció al PSOE com en la seua presidència, clarament condicionada per l’atemptat de l’11-M i les mentides del govern d’Aznar prèvies a les eleccions. Un home que -a banda d’encerts legislatius inqüestionables i la crisi econòmica que no veié vindre, conseqüència de la qual fou una reforma laboral radical que encara patim- s’ha singularitzat darrerament per la seua relació amb la política veneçolana i per sumar-se amb entusiasme als mítings de les campanyes autonòmiques i generals del seu partit, així fins que -sobtadament- s’ha vist involucrat en un afer judicial un tant embolicat, estranyament anticipat tant per Ayuso com per Feijóo. Deixe’m-ho així, de moment, a pesar del mal ocasionat ja irreparable.

Per a definir a Rajoy, només cal llegir les seues darreres columnes periodístiques, particularment la darrera en un diari digital, la qual defineix per sí sola la personalitat inane del darrer expresident. Com és possible que arribara on arribà aquest senyor, és la pregunta clau. Un polític que tocà tots els pals en l’executiu fins que el presidí -com un tal Mazón en clau valenciana- i que ha deixat un reguer de damnificats entre els pensionistes i greus casos de corrupció per sentenciar-se encara on no apareix imputat, malgrat eixir el seu nom escrit: M. Rajoy.

En definitiva, en conjunt però especialment com a individus, ells són els que han habitat La Moncloa abans que ho fera l’actual, el més vilipendiat de tots amb diferència per una oposició que no és capaç per sí sola d’accedir al poder central, ni tan sols abandonant aquella sentència de Jiménez Losantos de “maricomplejines” en abraçar a VOX amb entusiasme suïcida. Personalitats que ens han conduït fins on ara estem -uns prou més que altres, les coses com són-, on s’assenyala i criminalitza l’immigrant incomprensiblement, es fomenta el racisme i es combat la diferència, es nega el canvi climàtic quan el patim de forma ben visible i dramàtica, es persegueix la decisió de la dona a avortar, es practica el neoliberalisme en detriment del sector públic o, entre altres frivolitats, es desconfia de la classe treballadora acusant-la globalment d’aprofitada per allò de les baixes laborals.

Un disbarat propi d’ignorants integrals no exempts de malícia, encara que la primera condició -en realitat el problema de fons- condueix a la maldat. Al capdavall, el preu de governar a colp d’arbitrarietat i interés de part en determinats casos deixa aquest solatge tèrbol en què la justícia també fa de les seues.