Inhumans

Com se sap, l’exèrcit israelià segueix acovardint la població palestina amb una repressió genocida que no té límit ni fi. Que la barbàrie jueva no ocupe titulars en els mitjans de comunicació no vol dir que els hebreus, presidits i representats per Netanyahu, no seguisquen fil per randa amb la missió traçada pel seu executiu ultraortodox triat democràticament, encara que si a l’estat israelià se’l pot considerar com a democràtic apaga i anem-nos-en.

La supervivència israeliana al Pròxim Orient es basa en l’agressivitat militarista i l’ocupació dels colons de terra palestina, curiosament semblant al Gran Marroc amb què somia el règim alauí. Mentre els primers aniquilen els palestins sense compassió, legítims amos del seu territori, els segons combaten sense pietat els saharians, desproveïts il·legalment del seu país. En definitiva, dos estats imperialistes en cada regió que, a més de compartir determinats interessos, han trobat en Trump el soci perfecte per a seguir fent-ho amb la benedicció nord-americana.

En realitat, una conjunció d’afinitats mútues que s’han alineat per a posar el món a parir literalment i, com sol esdevenir, fulminar de la faç de la Terra milions d’innocents coneguts i anònims que prou fan en sobreviure fins que el cos aguante i altres decideixen quan i com. Damnificats de totes les edats que comparteixen formar part d’estats empobrits, o corruptes, dictatorials, explotats… Com dèiem, Palestina i el Sàhara Occidental són dos bons exemples coneguts, als quals s’uneixen una legió de pobles arreu el planeta, literalment assassinats i condemnats a la mort més cruel i vil. A més d’ignorats per Occident, on es fa gala del poder econòmic i de democràcies consolidades.

El que la setmana passada esdevingué al nord d’Àfrica, un drama recurrent al Magreb marroquí, on, alhora, el monarca alauí celebrava pomposament l’aniversari de la seua coronació com a rei absolut, ha resultat una vergonya per a Europa i, mot més encara, la UE, incapaç de tindre una postura comuna davant d’un drama dantesc, a més d’assenyalar Espanya, on ningú sabia no res mentres compartia tesi amb el Marroc. Ens agradaria dir el contrari dels Vito, Alvise, Abascal i, fins i tot, Feijóo, però no podem fer-ho perquè el seu exemple fou més que lamentable, indigne d’éssers humans amb consciència, inhumans, aprofitats i oportunistes trilers.

Al capdavall, tots -els líders esmentats i la UE- comparteixen la mateixa manca de valors, de sentit de la decència i la vergonya, d’humanitat en suma. Per la qual cosa em pregunte obertament de què serveix envoltar-se de constitucions exemplars i democràcies consolidades, d’economies punyents i d’una qualitat de vida envejable si a l’hora de la veritat són hipòcrites a més no poder i practiquen la inhumanitat per norma amb els que més ho necessiten. Eixe és el veritable espèrit d’Europa i dels europeus?