La prioritat nacional i el nacionalisme excloent de les dretes

Quan un partit com VOX ha estat més qüestionat a nivell intern (a través de la porga d’un bon grapat dels seus fundadors) i extern (per mitjà d’irregularitats en el seu finançament opac), algú de l’entorn del seu líder nacional -o, ja posats, ell mateix- s’ha tret de la copalta màgica un nou eslògan en forma de remei infal·lible als seus propis mals, a falta de quadres gestors entre la seua militància. És el que té “viure a crèdit” mercès les seues ocurrències, encara que gran part d’elles (o, més bé, totes) atempten contra la integritat de l’ésser humà, sobretot si es declara progressista o, sobretot, és immigrant.

La prioritat nacional, per exemple, no té encaix constitucional a no ser que els seus mentors (VOX) i impulsors (PP) filen molt prim i ens facen combregar amb rodes de molí al conjunt de la societat. Particularment, quan cada president autonòmic veu el got mig buit o mig ple per allò d’acontentar als seus socis veritablement prioritaris. Un got, al capdavall, amb un pòsit d’odi concentrat que és la salvaguarda dels d’Abascal, el qual, en ser remenejat, fa tèrbola l’aigua i no apta per a la seua consumició.

Com deia fa unes setmanes, tant de zel en aplicar dita prioritat pot conduir, a més a més, a que no només la patisquen injustament els immigrants indocumentats (l’objectiu, a priori, d’aquesta dèria nacional-socialista), res més lluny de la realitat, sinó també -i de quina manera- aquells que, document en mà, precisen momentàniament (per estudis, treball, turisme…) ser atesos com cal en la Comunitat de Madrid, per posar un cas sense anar més lluny. Un territori on l’Ayuso no precisa dels ultres (ella ho acapara tot sense cap contradicció), però que pretén aplicar en el transport públic en primer lloc abans que ho facen els seus companys de partit disseminats per la península.

És a dir, aquesta dona sense escrúpols ni cap mirament acaba de convertir l’eslògan que diu combatre en prioritat nacional madrilenya, aquella que vol primar als seus no només per sobre dels immigrants desarrelats a la recerca d’un present i futur ben difícils, sinó, ja posats, per sobre de qualsevol altre ciutadà espanyol domiciliat temporalment, o potser no, a la vila i cort o a qualsevol localitat seua. El motiu: cal servir només als que -segons ella- contribueixen molt per damunt de la mitjana estatal (no debades és la comunitat autònoma més rica, en especial gràcies al dumping fiscal) al manteniment dels serveis públics globals. En realitat, la manifestació més nítida que Espanya resideix només a Madrid i que la resta (immigrants i ciutadans de la perifèria, sense distinció) no deixem de ser una mena de pàries desagraïts per la derrama de recursos forans (llegiu madrilenys) que solventen la nostra quotidianitat.

Llevat de l’Ayuso, qui sempre agafa el camí d’enmig, imaginem-nos com a valencians recalar a Extremadura, Aragó, Castella-Lleó o, probablement, Andalusia pels motius adés esmentats. També se’ns mirarà malament per rebre les atencions públiques quan oficialment no residim (ni paguem impostos) en aquests indrets? La prioritat nacional va molt més enllà de la immigració?

L’eslògan d’uns en mans d’altres -uns i altres descervellats a més no poder- deriva en desficacis com els adduïts que no només qüestionen la immigració, desgraciadament, sinó que coarten els drets dels propis nacionals en el moment isquen de la seua autonomia i puguen recalar en qualsevol d’aquestes (també la nostra als qui la visiten, per descomptat) i necessitar usar els serveis públics amb plena normalitat. L’egocentrisme particularista elevat al disbarat més contraproduent, que és el camí marcat pels vividors de VOX i seguit fidelment pels agosarats del PP si volen governar. Veurem si el dia que puguen ostentar el poder estatal no serem ja estrangers fora d’on estiga el nostre domicili habitual, esclaus d’un nacional-socialisme autonòmic dintre d’un altre d’estatal -ambdós prioritaris- sense solució de continuïtat.