Les modistes d’Enrique, el botiguer

Enrique va rebre la millor notícia de la seua adolescència l’any que complia els 14 anys, poc després d’acabar els estudis primaris en l’escola de Rafael Pla, segons ha deixat escrit. Fill de llauradors, mai no li va agradar l’agricultura, per la qual cosa el seu progenitor, Alberto, acordà amb una botiga de teixits de València la seua entrada com a aprenent. La tenda que el farà descobrir tot un món sent un xiquet de la mà de Vicent, el cotxero, el seu mestre, guia i mentor segons sempre va reconéixer el seu agraït deixeble.

De la seua mà ho va aprendre tot fins que, anys més tard, Enrique canvià a una altra botiga on poder desenrotllar-se plenament, en la qual va acabar el seu periple professional. Un temps, prolongat durant mig segle, que culminà als 64 anys en plenes facultats per a seguir al darrere del mostrador. Tanmateix, segons em confessà temps després, tant de bo ho haguera fet abans, en haver descobert que després del treball hi ha vida que gaudir.

Enrique, potser sense saber-ho, havia nascut per a ser botiguer, professió que li permeté mercadejar amb els millors teixits catalans i distribuir-los per gran part de la geografia valenciana, particularment algunes comarques properes a València mercès a la seua fidel clientela femenina i, en una època d’esplendor de la confecció personalitzada, a la quantitat de modistes que treballaven abnegadament des dels seus domicilis. Encara no s’estilaven les prendes prêt-à-porter dels grans dissenyadors, ni la “moda instantània” a preus assequibles comercialitzada per emporis com el d’Amancio Ortega.

Les modistes (sempre amables i generoses), almenys les que jo vaig conéixer com a ordinari d’Enrique durant el meu temps lliure, cosien en una habitació del domicili propi dotada d’abundant llum natural, alternant la seua labor amb la pròpia de les mestresses de casa des dels anys ’60 del segle passat. Dones que acabaren fent-se autònomes, cada volta més professionalitzades, encara que sense eixir massa de la llar, tret d’anar a la capital a comprar allò necessari i veure novetats als aparadors. Una activitat que s’incrementava sobre manera en temps de comunions i festes majors, en confeccionar tota mena de vestits per als combregants i les festeres, però que també assolia el seu zenit amb motiu de les noces de les xiques fadrines. Moments en què tota mena de teles circul·laven per eixos tallers clandestins, en tant en quant que passaven desapercebuts als ulls del vianant.

No sé quantes modistes confiaven amb Enrique, jo en vaig conéixer a moltes entre Meliana i els pobles de la rodalia, però potser no exagerara si dic que més de 60, a banda de dones que només es cosien per a elles i la família, i sastres que, a més de fer-li els vestits a mesura, cosien per als homes que confiaven en el seu criteri professional.

Quan el botiguer es jubilà, les coses ja havien canviat substancialment en el sector textil: les fàbriques de Reus, Manresa, Sabadell o Terrassa entraven en crisi per la ferotge compètencia forània, les modistes i els sastres s’anaven jubilant i la clientela tampoc era la mateixa al ritme de la moda. Diríem que Enrique visqué l’epíleg d’uns oficis íntimament relacionats tan antics com l’ésser humà, sobretot des del Neolític ençà i ho feu plenament conscient de que havia donat el millor de si mateix.

Una setmana després del seu traspàs als 90 anys, just és reconéixer a un home emprenedor que fou conegut popularment com Enrique, el botiguer, el de la roba o el de Fémina (la darrera tenda en què treballà), indistintament, més que com a Enrique, el de l’oli, el malnom familiar.