L’estiu a la muntanya, elogi dels seus pobles

Són dies d’estiu, de bell nou l’estació de les vacances, de la calor, de la platja i la muntanya. També dels viatges en el pitjor període per a eixir pel món a passar penalitats, però per a gusts els colors i cadascú fa el que vol, pot o li deixen, que de tot hi ha. El ben cert és que -com abans- la canícula convida sobretot a bucar la fresqueta, aigua neta i bona, ombra generosa i, si pot ser, bon menjar envoltats de natura verge on respirar aire pur; ben mirat, un paradís que no fa falta buscar molt lluny i que es troba a partir de les primeres llomes i muntanyes que envolten la ciutat de València, posem per cas. A un tir de pedra o, si volen, a menys d’una hora del cap i casal, sense haver-se’n d’anar a la recerca de llocs contínuament redescoberts, literalment envaïts per turistes encuriosits per la novetat virtual.

Bastants dels nostres pobles -entre molts altres de més llunyans, encara que no tant com els dispersos en altres províncies-, sobretot els menys urbanitzats des de fa mig segle, tenen la fortuna d’estar poc habitats i gaudir generalment de tot allò a què adés m’he referit, en particular, aigua, ombra i natura, un autèntic paradís mai reivindicat suficientment, ni tan sols immersos en plena crisi climàtica d’efectes ja visibles i, a poc a poc, perversos.

Pobles en què la seua gent és senzilla i fins no fa massa penjava les claus del pany de les portes sense forrellat perquè qualsevol poguera entrar amb el preceptiu “Ave Maria Puríssima”; localitats on solen haver pocs establiments, els necessaris i de vegades ni això, la qual cosa no és cap problema en haver-ne en altres de les rodalies, a poca distància. Indrets on encara hi ha fonts, basses per al rec de fruiters i hortalisses casolanes, amb sort algun rierol baixant pels barrancs després d’una pluja intensa i, clar està, fauna salvatge en el seu medi. Oliveres, garroferes, pins, romaní, tomello i tota classe d’herbes aromàtiques contribueixen a endolcir l’estada i alegrar els sentits.

En definitiva, vergers que recorden temps passats, quan la ràdio estava present des d’abans de migjorn i s’escoltava des del carrer l’hora de l’Àngelus, les dones es reunien al safareig públic per a rentar la roba o escurar la vaixella i seguir fent vida social, mentres els xiquets jugaven amb l’espuma del sabó i botaven de llosa a llosa desafiant poder caure a l’aigua. Dies de pau i tranquil·litat, de generoses migdiades, de berenars amb mel de romaní untant el tros de botllo cuit amb llenya, de sopars a la fresca amb tomaca, pimentó i tonyina, a més de caragolada.

L’estiu a la muntanya no era (tampoc ara) exactament el de vora platja, on també ens portaven els pares alguna volta per setmana des del secà; avui una possibilitat molt més factible per efecte de la qualitat de les vies de comunicació i dels propis vehicles, encara que la massificació actual no existia en temps passats. La combinació perfecta, muntanya-platja, era la més anhelada pel bany matinal i l’excursió de vesprada entre pinedes, quan amainava el sol.