Inicio Opinión Per si algú tenia dubte
Opinión

Per si algú tenia dubte

Els nord-americans han exportat (a bones o males) de tot cap a l’est, des del seu sistema polític, social i econòmic fins a l’arquitectura, el cinema o els estils musicals, la moda, la gastronomia… emparat en l’anglés, un idioma que ells han fet més universal encara del que ho feren els britànics. Així ha estat, especialment des de la cloenda de la Segona Gran Guerra fins l’arribada en dos episodis de Donald J. Trump.

Als meus alumnes els dic sovint que la civilització, almenys fins fa poc més de cent anys, havia vingut des d’Orient cap a Occident -sobretot des del Neolític ençà. Quan a Egipte, posem per cas, els faraons i el cos sacerdotal manaven alçar monumentals piràmides i temples, la construcció dels quals s’allargava durant dècades i generacions, fent gala d’uns recursos i d’una organització extraordinaris fa uns cinc mil anys, a Europa iniciàvem tímidament l’Edat dels Metalls quan l’ús de la pedra era encara recurrent en aquelles primitives societats caçadores, recol·lectores i agropecuàries.

Tanmateix, des que un estat com els Estats Units d’Amèrica va decidir practicar una agressiva política imperialista una volta conquerit el far west, aquell vent civilitzador (certament, farcit de contradiccions) anà tornant-se de direcció fins adoptar el camí contrari, a l’inrevés. I així fins avui mateix, amb el permís de Xina des de fa unes dècades.

Els nord-americans han exportat (a bones o males) de tot cap a l’est, des del seu sistema polític, social i econòmic fins a l’arquitectura, el cinema o els estils musicals, la moda, la gastronomia… emparat en l’anglés, un idioma que ells han fet més universal encara del que ho feren els britànics. Així ha estat, especialment des de la cloenda de la Segona Gran Guerra fins l’arribada en dos episodis de Donald J. Trump.

El multimilionari capriciós de modals indescriptibles que ha posat potes per amunt el món amb la seua particular forma d’entendre’l i d’actuar a nivell planetari, quan al seu país fa, literalment, el que li rota la gana. Només pendent d’una magalomania narcisista insultant, així com de seguir fent-se ric i fer-los més encara als que l’ajudaren a assumir la presidència, el reguer de víctimes que deixarà quan acabe el seu mandat serà el seu vertader llegat per a la història. Víctimes de tota mena i condició: immigrants, pobres, classes mitjanes, treballadors en conjunt independentment d’on visquen que, assotats per la fam, la malaltia, la guerra o la crisi econòmica -tant se val- sobreviuen com poden a aquesta mena de plaga universal que, per a més inri, s’ha acabat estenent pertot arreu.

Per si algú ho dubtava, un dels llocs on arribarà la seua fúria per a quedar-se serà Espanya, on el binomi PP-VOX s’encarregarà d’importar definitivament el seu predicament corrosiu i aplicar-lo sense complexos ni embuts després de més de vuit anys de governs de coalició. Finiquitats més que probablement -amb alguns jutges pel mig- davant la força arrabassadora de les xarxes socials i de les grans corporacions mediàtiques, més pendents dels evidents dèficits de l’executiu que no pas de les flagrants carències i preocupants objectius dels candidats a ostentar el poder polític en endavant.

En joc resta la socialdemocràcia i el sistema de valors que la sosté, a pesar del dany que se’ls ha fet a ambdós pels dos partits que han governat, lamentablement i paradoxal els més corruptes si a les dades acudim, en haver acumulat en diverses etapes un poder ingent. Dues formacions que han estat tant la solució com el problema, sobretot des de 1982 fins avui mateix, en què una tercera força (no exempta de sospites fonamentades) aspira a cogovernar des de posicions antisocials i antidemocràtiques que ja han deixat la seua empremta en bastants autonomies. Com si aquesta fórmula que s’entreveu en l’horitzó millorara les coses substancialment a una immensa majoria d’electors, sobretot els que creuen de debò que aquest binomi els proporcionarà un benestar major del que fins ara han gaudit o gaudeixen, així com veritables garanties de llibertat i, en definitiva, democràcia.

Temas
albert ferrer