Poder, record i fama

Dos verbs i un substantiu composen un triangle isòsceles, en què la base són el poder i el record, mentre que la cimera representa la fama. Els tres angles amb què somien els que poden permetre-s’ho i des dels quals desitgen formar part de la memòria col·lectiva pels seus mèrits durant les seues respectives vides i després d’elles.

Aplicats tots tres termes al panorama artístic, són alguns els que volen assaborir les mels de l’èxit després de llargues i productives vides professionals mereixedores de tal reconeixement per part de la societat de què formen part indissoluble. Trajectòries on el poder es fonamenta en l’acumulació d’una gran fortuna a través dels negocis, l’avantsala que permet invertir en art per a exhibir-lo algun dia en un edifici propi mitjançant una fundació o, també, donar-lo en vida generosament a institucions públiques amb l’objectiu d’enriquir els seus fons.

Tanmateix, al País Valencià contemporani no sempre ha estat així, atés que hi ha hagut col·leccionistes d’art que no han tingut la necessitat de mostrar als seus conciutadans els trofeus que han anat adquirint en privat ací o allà després de molts anys de recerca de l’objecte desitjat. Personalitats dotades generalment d’una sensibilitat per sobre de la resta que han decidit invertir els seus cabals en peces d’allò més variades per a satisfer els seus gustos, sense cap altra intenció que la d’acumular saviesa i coneixement per a gaudi propi, no exempta de generositat en atendre sovint les peticions dels investigadors.

Sense voluntat de ser exhaustius, res més lluny de la realitat, entre els primers podem adduir els casos de Bombas Gens Centre d’Art (2017) -actualment rebatejat- i del Centro de Arte Hortensia Herrero (2023), fruit dels beneficis econòmics obtinguts des d’empreses valencianes com les que gestionaven o gestionen José Luis Soler (DEP) i el matrimoni Roig-Herrero. Dues iniciatives de caire personal que venen a complementar d’alguna manera l’oferta expositiva del far que il·lumina -o deuria fer-ho- l’art contemporani valencià, l’IVAM (sense oblidar el MACVAC de Vilafamés, el degà entre els casolans). Entre els segons, personalitats com les de Jesús Martínez Guerricabeitia-Carmen García Merchante, Pere Maria Orts Bosch i, fins cert punt, els germans Ladró (DEP tots ells). Els anomenats en primera instància, per donar a la Universitat de València en 1999 la més important col·lecció d’art contemporani entre les universitats espanyoles, Orts Bosch per fer el mateix en vida pel que fa al Museu de Belles Arts de València en 2004 (a més de les donacions bibliogràfiques a la Biblioteca Valenciana i documentals a l’Arxiu del Regne de València) i els Lladró, encara que la seua col·lecció museogràfica a Tavernes Blanques, després de ser traslladada a un magatzem de Torrejón de Ardoz, passà als seus hereus i aquests la veneren a la Generalitat (2022) per 3,7 milions d’euros.

Cadascú pot triar el model d’amant de l’art i col·leccionista que preferisca, atés que tots ells -entre altres més que ací no esmentem- dedicaren i dediquen una part de la seua riquesa personal a gaudir dels tresors que adquireixen segons els seus gustos, coneixements i sensibilitat, com també a compartir-los (pagant l’entrada corresponent o de forma totalment gratuïta) amb la societat valenciana. Del que no cap dubte és que els camins que condueixen a la fama en aquest sentit són inescrutables, només transitables pels que, com els citats posem per cas, tenen la virtut de posseir aquests tipus de béns com una manera transcendir entre el comú dels mortals per a ser recordats i el temps dictamine si són mereixedors de fama imperible.