Sobre la suposada puresa genètica hispana

Quan u contempla l’afany d’Abascal i companyia per aparentar posar com a antics soldats castellans dels terços o, en el seu defecte, legionaris de l’exèrcit, els primers com a integrants de l’Imperi hipànic i els següents com a tropa sublevada en la Guerra Civil, hom pensa que la seua capacitat intel·lectual només arriba a la consulta recurrent d’aquells vells manuals franquistes en què es lloaven i reverdien llorers mustis. No s’entén d’una altra manera l’obsessió per criminalitzar la immigració i, alhora, vindicar una suposada genètica nacional a penes mutada -prístina, vaja- des d’almenys el Paleolític.

A voltes amb la “prioritat nacional” i la polseguera que ha alçat en boca d’ultres i també de populars en els darrers mesos, in crescendo a mesura que el debat avança en el temps, sembla que l’ocurrència no té cap altra intenció que la de insuflar aire a un discurs que no té per o sostenir-se. No ens enganyem, més enllà de l’odi i el racisme que els impregna de daltabaix (i tot el que esdevé com a conseqüència), l’oportunisme de l’eslògan rau en això mateix: traure’s de la copalta quelcom que impacte encara que no tinga cap recorregut en la vida real. Eixa sembla ser la seua principal virtut i, atesa la depèndencia política que d’ells tenen els populars, la nova taula de supervivència mediàtica a què uns i altres s’agarren davant l’alarmant manca d’idees per millorar el país, que és en el que lamentablement no pensen.

I és que quan u contempla l’afany d’Abascal i companyia per aparentar posar com a antics soldats castellans dels terços o, en el seu defecte, legionaris de l’exèrcit, els primers com a integrants de l’Imperi hipànic i els següents com a tropa sublevada en la Guerra Civil, hom pensa que la seua capacitat intel·lectual només arriba a la consulta recurrent d’aquells vells manuals franquistes en què es lloaven i reverdien llorers mustis. No s’entén d’una altra manera l’obsessió per criminalitzar la immigració i, alhora, vindicar una suposada genètica nacional a penes mutada -prístina, vaja- des d’almenys el Paleolític.

Una genètica pressumptament pura que no és tal, com demostra la quantitat d’éssers humans diferents que han anat poblant al llarg de la pre(història) la península, les illes i les ciutats autònomes que avui formen part d’Espanya. Com saben o deurien saber -no els crec tan profundament ignorants, sí obtusos- aquestes terres han tingut pobladors diversos fins que ibers i celtes es feren presents i, més fugaçment, fenicis i cartaginesos. Cultures literalment engolides per la civilització romana i de les que desconeixem fins i tot el significat de l’escriptura.

Els hispano-romans convisqueren amb càntabres, asturs i bascs, domiciliats a la cornisa cantàbrica fins que arribaren els visigots, poble indogermànic que, amb el temps, també anà mesclant-se amb els naturals quan, prèviament, havien expulsat a vàndals i alans -tan germànics com ells. Tanmateix, en iniciar-se la invasió islàmica el 711, els musulmans ocuparen gran part del territori durant segles, així fins la definitiva pèrdua del regne de Granada a les portes del segle XVI. Una població deportada en part, com esdevingué amb el conjunt de la jueva en 1492, que maldà per sobreviure en les terres més pobres fins 1609 i que, a pesar de conservar la seua idiosincràsia en termes generals, costa pensar que no arribara a mesclar-se en alguna proporció, sobretot en la seua condició de morisca els que abjuraren de la seua antiga religió.

L’arribada dels cristians, primer com a hosts i més tard com a repobladors, tampoc fou homogènia en haver individus provinents també d’altres parts d’Europa, la qual cosa fa ben complex mantenir allò d’una determinada puresa genètica (i cultural) i contraposar-la a la immigració contemporània; circumstància que s’ha anat repetint des de l’expulsió ordenada per Felip III. Per tant, de quin perfil d’espanyol parlen exactament aquells que bramen contra l’arribada de nova població al país? Un país tan mesclat i divers -heterogeni, vaja- com per a donar una mínima credibilitat a aquesta gentola d’engalipadors professionals capaços de sobreviure políticament a base de mentides que esdevenen un insult a la intel·ligència i a la humanitat que se’ns suposa.