VOX HO TÉ FÀCIL

L’altre dia un amic em preguntava sobre què es podria fer per a evitar el creixement de VOX, formació contra natura nascuda de les entranyes del nacionalisme espanyolista més ranci per a condicionar les polítiques dretanes del PP i de partits afins. La veritat és que, a banda de l’algoritme que apliquen les corporacions que dominen les xarxes i contra el que res no es pot fer fins ara per la seua contrastada difusió i popularitat a través dels mòbils i els PC, VOX ho té molt fàcil en anar contra quasi tot, còmoda posició perquè, sabent-se poc o gens capaços de governar (molt més en solitari), li són permesos tota mena de discursos negacionistes i incendiàris -tan grandiloqüents com buits de contingut- i, sobretot, dirigits a buscar solucions pretesament fàcils (sempre disruptives) a problemes més bé complexos.

Ara per ara tenim dos exemples sobre els que fixar-nos i traure alguna conclusió d’aquesta forma d’engaltar-los: els incendis que fan paüra i la bogeria migratòria de Ceuta. De tots els incendis hi haguts en juliol (Almeria, Guadalajara, Àvila, Madrid, Toledo, la Vall d’Uixó i Samora), que fins ara han cremat prou més de 140.000 ha, el que s’ha demostrat és que els mitjans humans i tècnics han estat insuficients (inclús ben coordinats), que són incendis de nova generació esperonats per la desatenció del medi rural i el canvi climàtic, que no hi ha en pràctica previsió eficaç en altres estacions que evite el foc, i que la major part d’ells són provocats. Un escenari que no augura res bo en el futur més o menys immediat i del que -com és habitual, per desgràcia- només es procura traure rèdit polític, però practicant l’antipolítica, utilitzant la catàstrofe per ajustar comptes, sobretot per una oposició que no deixa d’ajustar comptes amb el govern central aprofitant la més mínima ocasió. Cosa que amplifica sobre manera la ultradreta amb missatges i proclames apocalíptiques, absolutament fora de lloc que, malauradament, tenen els seus adeptes entre gent obtusa, intransigent i, pitjor encara, ignorant per pròpia voluntat. Perfils dels seus votants que gaudeixen amb l’ajust de comptes permanent, l’odi com a arma i una violència intrínseca impròpia d’una democràcia com la nostra.

L’altra qüestió calenta esdevinguda abans que les cendres abrassadores siguen sufocades, a l’espera d’un altre esglai de caràcter semblant que combatre desafortunadament, és la bogeria migratòria de Ceuta esperonada i permesa pel Marroc, eixe veí expansionista que no cessa en provocar -encara que Sánchez, exonere el seu govern i culpe les màfies en un exercici diplomàtic propi de malabaristes. En realitat, un lamentable episodi que amplifica altres d’anteriors en el mateix sentit, encara que en aquest cas en particular una estranya i preocupant conjunció de països han culpat Espanya de la seua política migratòria: Estats Units d’Amèrica, Itàlia, Finlàndia o Dinamarca (amb la possible participació, entre solapada i entusiasta, d’Israel). Un corrent ultra antimigratori i racista que a casa nostra ha tornat a connectar ideològicament PP i VOX, encara que els d’Abascal, mitjançant precisament la boca d’espart del líder ultamuntà, ha aportat antisolucions que en si mateixes crearien més problemes dels que ja hi han, amb una aura de violència soterrada que no deuria deixar indiferent ningú. Clar, ningú que no case amb el retrat-robot abans descrit, una massa informe absent de matèria gris i, per tant, de consciència, capaç de seguir apostant per aquesta xacra asseguda en les institucions amb l’objectiu d’enriquir-se el més ràpidament possible, condicionar del tot governs de dretes i predicar el rancor, l’odi i el triomf del nihilisme.

La democràcia està en joc, el sistema constitucional i les autonomies -per descomptat, la socialdemocràcia-, però per damunt de tot corren perill la convivència i la pau, els valors sobre els que encara pivota una societat com l’actual, a pesar de tot.