Recorden els votants -per si són joves i no ho van conéixer o són reincidents a pesar de viure-ho i patir-ho, tant se val- que un president popular com ho fou Rajoy (el mateix que “M. Rajoy” i el dels sobres de la Gürtel o la Kitchen) pujà els impostos, aplicà la reforma laboral redactada en temps de Zapatero, congelà els salaris i només pujà un 0,25% les pensions mentres governà. Tot amb l’excusa peregrina de salvar la fallida de la banca, a cost zero per a la ciutadania segons el seu ministre De Guindos (exassessor de Lehman Brothers, l’entitat financera causant de la crisi financera mundial, i exvicepresident del Banc Central Europeu).
No m’he pogut llevar del cap els percentatges demoscòpics, especialment la notable pujada dels d’Abascal que, com una allau de morralla i detritus, va camí de convertir el futur govern central en un experiment que -riu-te tu de l’actual de coalició, acusat de Frankenstein pels aspirants- semblava impossible fa uns anys. Més dolorós encara si es té en compte que qui els facilitaran sobre manera les coses són una part de la joventut i, per a més inri, la classe treballadora més humil.
Els autors no qüestionen la qualitat intrínseca del pintor Joaquín Sorolla, tanmateix posen sobre el tapet la desconsideració històrica de la ciutat del Túria pel que fa al pintor abans de la II República, a través del seu amic, l’escultor i inventor aeronàutic Ricardo Causarás, així com els fastos contemporanis dedicats a ell i la seua obra tant per l’extinta Bancaixa com per la Generalitat. Operacions que regaren i regaran la potent institució cultural privada nord-americana amb milions i milions d’euros des de València.
La reivindicació malaltissa d’un autor com Sorolla, a cavall dels segles XIX i XX, per part del stablishment polític valencià des que començà el nou mil·leni amb l’objectiu d’aconseguir adeptes a determinada ideologia, sembla extemporània, quan no francament castrant per als artistes actius des de la segona meitat de la passada centúria i els sectors culturals més innovadors en sintonia amb ells.
A aquell poble medieval s’hi accedia per una senda o camí que naixia de les Cases de Bàrcena, coincidint amb un ramal de l’antic barranc de Carraixet, el qual discorria per l’actual camí homònim. Per cert, formant part d’aquella partida compartida, Xilvella (ja desapareguda), en què Ramon Muntaner es va domiciliar i va escriure la seua Crònica.
Les campanyes electorals i les eleccions les vam viure amb l’alegria pròpia dels adolescents, per l’efervescència de les formacions polítiques i la quantitat de cartells i propaganda que empraven en un ambient general de renovació.
