La realitat, però, la crua i dura realitat, és que més enllà del lamentable clima polìtic casolà -més encara a terres valencianes- (inqualificable) és que any que passa els incendis són cada vegada més virulents, cremen més superfície, afecten de ple pobles, urbanitzacions i altres habitatges, explotacions agropecuàries, indústries, negocis dedicats al turisme rural… Un desastre sobre un altre de major per als que les formacions polítiques, totes i cadascuna sense distinció, només li dediquen el seu temps quan ja no hi ha solució. I així seguim any rere any, estiu rere estiu.
Els incendis ja porten temps sobrevolant l’opinió pública i el debat polític, encara que no hi ha forma ni manera d’aturar el desastre ecològic que suposen mentres el seu efecte destructor el pateixen cada volta més i més ciutadans, indefensos, a la intempèrie i farts perquè no hi ha prevenció, menys encara en autonomies en què cogoverna VOX, defensor a ultrança de que el canvi climàtic no existeix més que en la ment progre.
Més de vuit segles arrere, Jaume es convertí abans d’hora en rei per accident sent un xiquet per la mort del seu pare, Pere II, en la batalla de Muret, mentre defensava el patrimoni reial a cavall entre sengles vessants dels Pirineus. Una desgràcia familiar i patrimonial que capgirà els interessos de l’aristocràcia, la burgesia i l’Església catalana-aragonesa i fixà les seues mires expansives cap el sudest en clara competència amb els castellans.
Quina explicació té aquesta actitud, sobretot en jugadors tan experimentats en la seua majoria? Possiblement més d’una: no revalidar un títol que sentien com a propi i no del rival, la incapacitat per fer-se acreedors de major premi, no arribar als penals com a solució a la desesperada, no poder acomiadar com cal al millor futbolista en les seues files, en definitiva, sentir-se amb major dret per les tres estrelles aconseguides amb Kempes, Maradona i Messi, successivament.
Un tipus menut, però arrogant com a pocs que, investit com a president de Castellà-Lleó, no dubtà en trasvestir-se de Cid desafiant el sentit de la vergonya, o siga del ridícul: què pretenia emular amb la disfressa? Vist amb certa perspectiva, la que donen els anys i ens situen al present, investir-se de la imatge d’un polèmic cabdill quan Aznar mai no renuncià del franquisme més ranci que encarna com a pocs.
Quan u contempla l’afany d’Abascal i companyia per aparentar posar com a antics soldats castellans dels terços o, en el seu defecte, legionaris de l’exèrcit, els primers com a integrants de l’Imperi hipànic i els següents com a tropa sublevada en la Guerra Civil, hom pensa que la seua capacitat intel·lectual només arriba a la consulta recurrent d’aquells vells manuals franquistes en què es lloaven i reverdien llorers mustis.
